Jordi Martí: "El moviment dels brigadistes va ser únic al món"
La bona literatura és aquella capaç de provocar-nos emocionalment a partir d’un relat que, alhora, posa a prova la llei de la gravetat que manté dempeus la nostra raó. El barceloní Jordi Martí, historiador de formació i escriptor per vocació, ens explica a ‘Tocats pel vent’ (Pagès Editors) “l’èpica de la solidaritat internacionalista i revolucionària des de la perspectiva de cinc brigadistes internacionals que varen lluitar a la Guerra Civil espanyola contra el feixisme”. Conceptes que a voltes ens poden semblar abstractes i que, en la nostra pròpia història, esdevenen fred, por, violència, valor, gana, son i una immensa capacitat per estimar amb una tendresa que ara ens sembla gairebé inconcebible.
Cinc capítols, cinc històries, cinc protagonistes, cinc persones que ens arriben a l’ànima. Qui no s’emocioni amb les vides que recupera de la nostra història i ens explica Jordi Martí a Tocats pel vent s’hauria de preocupar sincerament per les durícies dels seus sentiments.
Al llibre no hi ha notes al peu de pàgina ni cites bibliogràfiques.
Vaig defugir tots els protocols d’una publicació historiogràfica per vestir els relats amb una narració literària.
Una aposta poc convencional. Té por que li resti credibilitat?
Era un risc, però des d’un punt de vista historiogràfic estic tranquil, perquè darrere de cada detall, cada nom, lloc o referència biogràfica, hi ha una recerca exhaustiva i rigorosa.
Cada dia que passa és més difícil poder escoltar el testimoni directe d’un brigadista. Tot comença, però, quan es topa amb José Carlos Galeano.
Conscient que el rellotge va a contratemps, fa cinc anys vaig plantar-me a l’hotel on sabia que s’allotjava aquest brigadista mexicà que estava de visita a casa nostra. Vam parlar tota la tarda amb ell i la seua dona. Va ser la conversa que va fer detonar el llibre.
Al pròleg explica que el mateix Galeano, quan vostè li pregunta què troba a faltar en tot el que s’ha escrit sobre els brigadistes, li contesta que hi manca tendresa. Amb Tocats pel vent intenta cobrir aquest buit?
Una mica sí, suposo, però sempre evitant el melodrama. La idea és ficcionar la història a través de protagonistes concrets, narrant els fets de manera que els personatges cobrin una vida pròpia sense sortir-se del guió que ja està escrit per la Història. Però els personatges poden plorar, si sabem que estan abatuts o tristos, o suar, si passen molta calor.
Detalls que els humanitzen.
Si no ho fessin, serien maniquins! Perquè el lector entri a la història, s’ha de vestir, però no hi pots posar més pa que formatge, perquè no és una novel·la, és un llibre d’història.
Atípic i divulgatiu. Tocats pel vent ens parla d’un episodi inèdit de la nostra història: la solidaritat antifeixista, la qual no es mesurava en diners, sinó en vides humanes.
Sempre hi ha hagut persones que, mogudes per un esperit de camaraderia i germanor revolucionària, s’han desplaçat a un altre país per lluitar per un món millor en guerres que, a priori, no eren seues. Però el fenomen dels brigadistes que van venir durant la Guerra Civil espanyola fou únic i no s’ha tornat a repetir en la proporció i la magnitud d’aleshores. Parlem de més de 35.000 persones de més de 50 països que van arriscar les seues vides per venir a un país del qual no sabien pràcticament res. Només eren conscients que la pugna entre el feixisme i la llibertat havia començat i s’havia d’aturar com fos.
El seu to tampoc no és neutral.
Sóc objectiu com a historiador, però no sóc neutral políticament.
El feixisme va guanyar la guerra, però els demòcrates han vençut en el relat històric?
No. Sí que els principis ètics de l’antifeixisme, la democràcia, la llibertat, etc., s’han acabat imposant, encara que sigui de maneres abstractes o amb moltes interpretacions. Paradoxalment, els hereus del franquisme han adoptat aquests mateixos principis com a cànons estètics i n’han desvirtuat el sentit. D’altra banda, la majoria dels menors de 30 anys no té ni idea de què va representar la dictadura. La ignorància i l’oblit són molt perillosos. De fet, si cregués que els antifeixistes han guanyat en el relat històric, no hauria sentit la necessitat d’escriure aquest llibre.
