Canela i Colonques

A set dies d’un dels esdeveniments més importants de l’alta societat valenciana, la ciutat es desperta amb la notícia d’un incendi intencionat de cotxes aparcats al carrer. Dos esdeveniments que ningú, de moment, s’atreveix a relacionar. Aquest és el plantejament de Napalm, la primera obra conjunta de Joan Canela i Jordi Colonques, periodista i escriptor, respectivament.

A través dels personatges de la novel·la se’ns descobreix la València més perifèrica. Us imagineu una ruta literària pels paisatges de Napalm?

La novel·la també té aquesta funció de ser una “guia alternativa de València”. Els barris que hi surten, però, tenen perfils molt diferents: els Orriols és obrer, va ser creat del no-res per acollir la immigració castellana i andalusa dels 70 i ara és un dels barris amb més immigració extracomunitària d’Europa. Benimaclet és un antic poble menestral on ara viu una comunitat universitària (estudiants i professors) molt gran i Cabanyal és un barri molt popular que ha aconseguit mantenir bona part de la seua identitat.

A través de carrers concrets que no formen part de l’imaginari dels lectors es descobreixen personatges que formen part del sistema, que no són una peculiaritat local.

València, com qualsevol altra ciutat del món, també s’esfilagarsa per les vores. La novel·la s’enfoca sobretot en aquells que ens agrada anomenar “els invisibles”, tota aquella gent que en realitat viu al nostre costat però mai veiem. També retrata la realitat dels perdedors del sistema: no només de la crisi, sinó la d’aquells que sempre han estat en crisi: sense llar, immigrants, gitanos, ionquis...

Hi ha, però, esperança per als desemparats que protagonitzen la novel·la?

En aquest sentit som bastant escèptics, els personatges estan limitats pels seus condicionants de classe, com animals dins d’una gàbia. Potser poden eixamplar un poc la gàbia...però hi continuaran reclosos.

Napalm fantasieja amb una justícia poètica delirant que recorda vagament Acción Mutante, del director Álex de la Iglesia.

Aquesta referència concreta és evident, com també el gust pels finals “explosius” i una mica excessius del director i el gust pels detalls escatològics que també es pot apreciar a El Bar.

I un sexe explícit que escapa absolutament dels referents eròtics convencionals.

En aquest sentit potser es nota més la influència del realisme brut de Pedro Juan Gutiérrez, autor que han arribat a considerar el Bukowski cubà. Als barris populars de València potser no són tan decadents com Centro Habana, però s’hi poden trobar similituds.

Aquest és un dels debats que, sovint, envolten la violència i el sexe al cinema: s’ha de ser explícit o és més potent insinuar i deixar que sigui l’espectador qui deixi volar els seus propis fantasmes?

En la literatura, per molt explícit que siguis, el lector sempre ha de fer l’esforç d’imaginar-s’ho. Si demanéssim als lectors que busquessin imatges que representessin el que han imaginat en llegir un passatge de novel·la, segurament sortirien coses molt diferents. Tampoc amaguem que Napalm s’emmarcaria en la tradició de les novel·les pulp o de sèrie B que en el cinema tindria la seua traducció en el gore, l’excés i l’artifici.