Antoni Gelonch: “No hem acabat mai amb l'Antic Règim, els grans poders continuen sent els mateixos”

D’uns anys ençà el lleidatà Antoni Gelonch s’ha convertit en un autor prolífic que tant s’atreveix amb la història com amb els records de la seva infantesa, que a la vegada són un retrat de la Lleida franquista. Ara acaba de publicar Napoleó, la Revolució i els catalans.

En aquest i altres dels seus llibres no ens parla només d’un episodi històric. A través d’ell explica per què els catalans i Catalunya som com som.

Aquest és l’objectiu. Contràriament al que creiem, que som molt tolerants, la societat catalana és bàsicament intolerant perquè no hem fet mai els debats quan tocava.

A quins debats es refereix?

El debat de la Reforma Protestant, del qual tracto al llibre Luter, es va acabar el primer dia mitjançant la Inquisició, la por. Tampoc vam fer el debat del final de l’Antic Règim, que és del que parla aquest llibre. Mentre que a Europa l’absolutisme s’acaba a finals del segle XVIII i l’Antic Règim –l’aliança de l’alta noblesa, el clergat i la monarquia– s’enfonsa, aquí l’efecte bumerang de la invasió napoleònica és que Ferran VII restaura l’absolutisme. I converteix el segle XIX en un moment absolutament frustrant en què l’únic que hi ha són cops militars i tres guerres civils dinàstiques que no tenen cap relació amb el que està passant a Europa, que són les revolucions liberals de 1830 o 1848. No hem posat mai fi a l’Antic Règim, els grans poders continuen sent els mateixos. La burgesia no va manar mai, a Espanya. Fa un intent, que és la Segona República, però hem tingut períodes absolutistes dins del segle XX, amb dues dictadures. I aquesta pseudodemocràcia que no té unes arrels fortes perquè no hi ha formació en la tolerància.

I encara hi ha un altre debat pendent, perquè vostè ha parlat sempre d’una trilogia.

El debat entre Camus i Sartre, és a dir, entre la justícia i la llibertat. Era un debat dels anys 40 i 50 a Europa i que aquí no fem perquè hi ha el franquisme. I ens arriba el rebot d’unes esquerres que es diuen sartrianes, que no saben ben bé què diu Sartre. El debat el guanya Camus, però aquí encara no ho sabem. No ens podem dir societat tolerant si aquests debats no els hem fet.

Quin efecte té això avui?

Que quan hi ha una expressió pública, el debat consisteix en qui la diu més grossa. Això és molt reductor, perquè la democràcia no s’estableix en funció de qui crida més, sinó de qui sap argumentar una posició. A les escoles franceses s’aprèn retòrica, defensar una posició argumentant, hi creguis o no hi creguis. Aquí domines les ocurrències. En el fons, no hem tingut mai la condició de ciutadans. Hem estat o bé súbdits o bé clients. Els súbdits només tenen deures, no tenen cap dret. Els clients tenen tots els drets, i cap deure. I un ciutadà és conscient que té drets i deures, i els exerceix. El resultat és una societat inestable, capriciosa, i amb poca tendència a l’esforç, que ho vol tot de manera immediata i al mínim cost. Això és un client.

És com si haguéssim començat per la conclusió. Anem a l’inici: les tropes de Napoleó entren a Catalunya el 1808 sense resistència, quan l’emperador vol situar al tron espanyol el seu germà Josep. Amb ells, teòricament, hi anaven els principis de la Revolució Francesa que havia destronat la monarquia. L’eco d’aquest fet històric no havia arribat?

A la majoria del poble, no. Entre altres coses, perquè no arribaven les notícies: la informació sobre el que passava a París estava prohibida. Sense això, sense bases ideològiques i sense lideratges, i amb la forta empremta encara de les institucions de l’Antic Règim, era difícil que les idees de la Revolució arrelessin. I no arrelen. Pensi que aquí el control de la monarquia i de l’església eren molt més forts que a França: no s’havien pogut desenvolupar les societats de pensament, com les lògies maçòniques o el Club dels Jacobins. I existia un sentiment antifrancès.

Que, segons vostè, venia de molt lluny!

Ja des de l’embat d’Al-mansur al segle X, davant del qual el rei francès Hug Capet diu que “ja us les arreglareu”. I es van sumant greuges: al XVII la Guerra dels Segadors, que és l’amputació d’una part del país. Importantíssima, perquè en aquell moment Perpinyà és la segona ciutat catalana. I amb les tropes franceses establertes a Catalunya bona part del XVII, vivint sobre el territori i amb saquejos i pillatges, aquest sentiment antifrancès era enorme.

Catalunya era ben present en la geoestratègia francesa. Al llibre diu que Robespierre i altres revolucionaris pensaven en diverses fórmules. Algun document parla d’“una república separada o unida a França segons triïn”.

Però com a un pur alfil estratègic en la partida d’escacs. Ells diuen: si convertim Catalunya en una república tutelada per França, serà una manera d’atacar els espanyols, de tocar-los el voraviu. Això es produeix entre 1793 i 1795, quan França és assetjada per forces de tots els estats monàrquics d’Europa en coalició. Pensaven en una república tutelada, no en una Catalunya que pogués decidir pel seu compte. I després, Napoleó agafarà una altra via.

La de l’annexió pura i dura. Passem a ser un departament més de França. És un fet poc conegut, oi? 

Mai no va figurar als textos. Es basa en un decret de febrer de 1812 que establia quatre departaments i quina seria l’administració napoleònica a Catalunya. No hi havia cap diferència amb els altres departaments francesos. Només en alguna època del domini militar napoleònic hi ha capitans generals que, per guanyar-se el favor de la població, editen el Diari de Barcelona en català o posen la senyera al costat de la tricolor. Però la població rep més el missatge de l’església i de la noblesa contra els francesos. I a més, a ningú no li agrada que li portin la llibertat a punta de baioneta. Napoleó ens la volia imposar tal com ell havia decidit que fos. I la llibertat te l’has de merèixer per tu mateix, no te l’ha de portar un altre. Al llibre faig un símil amb el discurs de Dominique de Villepin, ministre d’Exteriors de Jacques Chirac, quan França es va oposar a la invasió de l’Iraq i ell va dir: “No portarem la llibertat amb els canons i les bombes.” És tanta la ceguesa amb què actuen que quan marxen, acaben saquejant Montserrat, cosa que des del punt de vista militar no tenia cap sentit. Era la destrucció del símbol.

Els departaments en què van dividir Catalunya també eren quatre, per cert. I curiosos.

Amb noms d’accidents geogràfics, com els francesos: Ter, Montserrat, Segre i Boques de l’Ebre (com el departament francès Bouches-du-Rhône). Els mapes tampoc tenien a veure amb el país: Tortosa i Tarragona eren només sotsprefectures, i Lleida era el departament de l’Ebre en lloc del Segre. Eren fets a París, sobre el paper. De fet, tot era un règim fictici, alguns prefectes no van arribar ni a prendre possessió. Les tropes napoleòniques estaven a les ciutats, i quan en sortien eren fustigades, i per tant no sortien. No van controlar mai el territori.

Els episodis de resistència contra els francesos s’han mitificat en la història. El setge de Girona o el Timbaler del Bruc...

Encara hi ha gent que defensa que va existir. Els dic que me’n portin proves! Imagini’s exèrcits que venen de lluitar a tot Europa, que entren francament a Catalunya i un que toca el timbal els ha de fer por? Totes les resistències necessiten crear mites, i aquí s’hi suma el Romanticisme: Pérez Galdós parlant de Girona als seus Episodios nacionales... quan el departament del Ter –el de Girona– va ser l’únic que es va organitzar administrativament.

Què va passar, en marxar els francesos?

Quan les tropes franceses se’n van l’any 1814 i torna la dinastia borbònica de Ferran VII, torna l’absolutisme. I com a bon Borbó, no respecta res del que s’ha signat. Per exemple, no s’havia de perseguir els afrancesats, però ho fa. I es calcula que entre 3.500 i 5.000 catalans marxen a l’exili. Es consideraven afrancesats tots els que haguessin tingut contacte amb l’administració napoleònica. Més enllà d’això, la invasió francesa va acabar suposant un greu retrocés per als catalans, una tornada al punt de partida. Tot el segle XIX, amb l’excepció del Trienni Liberal, va ser absolutista.

Durant la dominació napoleònica, es van celebrar les Corts de Cadis, on es fa la Constitució de 1812, abolida pel rei. I un altre esquema trencat: els representants catalans no eren els més liberals..

No, van estar entre els més retrògrads! És el problema que tenim, que ens inventem la història. Vaig buscar tots els diputats catalans: qui eren, què pensaven, quins estudis tenien... Dels 21, només quatre eren liberals. I liberal volia dir centralista. La part més important d’assistents a les Corts de Cadis eren capellans. Repeteixo: això que els catalans som liberals i tolerants... històricament no ha estat així.

Pel que fa a la llengua, la dominació francesa va tenir alguna diferència respecte a l’espanyola?

No, la marginació del català comença al mateix moment en què arriben. Quan Lluís XIV signa el Tractat dels Pirineus diu que respectarà les institucions de Catalunya. És el 1659. El 1660 aboleix les institucions catalanes i crea el Consell Sobirà del Rosselló. No prohibeix la llengua, però es preocupa que la formació del clergat i de l’administració sigui en francès. Això acaba arribant a la societat, clar. Els Borbons espanyols seguiran, amb cent anys de diferència, la mateixa política. 

Deia que, en certa manera, no hem deixat mai l’Antic Règim.

Al llibre parlo de la segona meitat del XVIII i de per què s’enfonsa aquell sistema monàrquic a França: el rei perd la majestuositat, l’església disminueix el poder, hi ha crisi i un deute molt gran. Ara potser veig algunes precondicions que farien possible un canvi (no sé si seria una revolució conservadora o progressista). Però n’hi ha dues que no són iguals. Una és que la gent es mou si hi ha fam. I per sort no tenim fam, encara que hi hagi penúries. I l’altra és que hi ha d’haver dirigents per a la revolució. Tots els que venien dels clubs jacobins eren gent que sabien què volien fer, que usaven les masses perquè vagin a prendre la Bastilla i a Versalles però que tenien clar l’objectiu d’una república.