#ArtTotal
Benvinguts al primer nou dia de la vostra nova vida”. D’aquesta manera tan grandiloqüent i pujat damunt d’una bicicleta situada en una minitarima decorada amb dues espelmes gegants, l’instructor de soul-cycle ens donava la benvinguda als que ens sumàvem a aquesta religió que ha embogit milers de persones arreu dels Estats Units. 45 minuts, 30 dòlars, 50 bicicletes i molt de “postureig”. D’aquesta manera podria definir la meva primera experiència en aquesta cadena d’estudis de spinning (també anomenats boutique gyms) que va néixer fa uns anys a Nova York i que vaig provar per primera vegada a Los Angeles, el matí de dissabte previ a l’assaig general dels Oscars, on vaig estar treballant. Vivim en l’era de les experiències (només fa falta que us passegeu per instagram stories o snapchat per comprovar-ho) i soul-cycle és el paradigma de la buidor postmoderna. Un estudi fosc (a excepció de les dues espelmes), un altaveu per bicicleta, moviments coordinats amb el beat de la música i, sobretot, moltes frases motivacionals que podrien sorgir del cervell dels creadors de Mr. Wonderful són els ingredients que han enganxat als seus seguidors (tinc un amic que en dos anys ha fet 1.000 classes). “Pensa en el que vols aconseguir. No defalleixis”, “recorda QUI vols ser i quan pedalis assegura’t que vas en la direcció adequada”, “viure significa trobar el regal i vivim per donar-lo als éssers que estimem” anava cridant l’instructor mentre la majoria de soul-cyclers, talment ratolins en una gàbia, anàvem pedalant a ritme de Rihanna i Calvin Harris.
Per compensar tanta buidor –això sí, vaig cremar 700 calories segons m’indicava el fitbit– vaig decidir contraprogramar soul-cycle amb un concert de la Filharmònica de LA al Walt Disney Hall, un edifici d’acer i pedra dissenyat per Frank Gehry (l’arquitecte del Guggenheim de Bilbao). Crec recordar que era Walter Benjamin qui va definir l’arquitectura com l’art total, ja que permet endinsar-se i experimentar els jocs de volum, llum i buit. El Walt Disney Hall (dissenyat molt abans del Guggenheim de Bilbao i que va tardar 16 anys a construir-se) és una autèntica obra mestra. Un edifici que des de l’exterior et permet interactuar amb les formes sinuoses de Gehry i que em va transportar en més d’una ocasió a l’interior d’una de les escultures d’acer gegant de Richard Serra. Tot i això la gran revelació va ser a l’interior. La sala de concerts, coberta amb un sostre de fusta que sembla la carcassa d’una balena, és d’una elegància hipnòtica i el posicionament de l’orquestra (gairebé al mig de la sala) trenca la quarta paret de les sales convencionals tot creant una relació de proximitat entre audiència i músics que vaig notar en la meva pròpia pell. Situat just darrere de l’orquestra –sota el meravellós orgue que corona la sala– gairebé a tocar de les arpes i la percussió vaig començar a plorar en escoltar els primers compassos de Daphnis i Chloe de Claude Debussy. La puresa de l’art i de la creació. No fa falta afegir paraules ni viure experiències per ser compartides en les xarxes socials quan un es pot emocionar d’una manera tan orgànica i espiritual com vaig viure ara farà tres setmanes.
