Un big bang

L’abstracció ha arrelat aquesta tardor a la ciutat de Barcelona, dinamitant la quadrícula dissenyada per Ildefons Cerdà en partícules nascudes de les explosions pictòriques de Jackson Pollock; dels llenços momificats de Manolo Millares o dels paisatges postapocalíptics d’un Mark Rothko que visita Espanya per primera vegada. En un matí de tardor lluminós, les formes sinuoses de la façana de La Pedrera dansaven en la meva imaginació talment un mòbil d’Alexander Calder que admiraria, minuts més tard, en les sales de l’edifici de Gaudí dedicades a les exposicions temporals. Els camins de l’Abstracció (1957-1978) és el títol d’una mostra realment extraordinària que fa dialogar els artistes de l’anomenat expressionisme abstracte americà com Willem de Kooning o Helen Frankenthale i de l’informalisme europeu amb Jean Dubuffet o Alberto Burri amb una nova fornada d’artistes espanyols com Fernando Zóbel, Eduardo Chillida, Antoni Tàpies, Jorge Oteiza o Albert Ràfols-Casamada.

No estic a Conca ni en una de les seves meravelloses cases penjades però la màgia de l’art m’hi transporta.Seria l’any 1966 quan aquestes cases s’omplirien de les peces que el pintor Fernando Zóbel havia anat col·leccionant i que aniria engrandint amb un fil conductor molt concret. Naixia el Museu Abstracte de Conca, el “petit museu més bonic del món” segons el primer director del MoMA de Nova York i que, aprofitant unes necessàries obres de millora de les seves instal·lacions, ha fet possible aquesta exposició que viatjarà després als Estats Units i Alemanya.

Sala a sala, les contradiccions del segle XX em van colpejant a cop de pinzell. Navego entre la lluminositat projectada per Brigitte Bardot passada pel filtre carnívor d’Antonio Saura i per les ombres d’un Canogar que reinterpreta el paisatge de Toledo pintat per El Greco. Escolto l’eco del franquisme en unes obres que, tal com va narrar Antoni Tàpies en les seves memòries, serien embalades amb una etiqueta de “propaganda” perquè ajudarien a projectar una imatge moderna d’un règim que, per sort, estava descomponent-se.

Les ones sísmiques d’aquesta abstracció també es deixaran sentir mès enllà d’aquest xamfrà icònic de l’Eixample. En una sèrie de col·laboracions entre institucions que s’ha de celebrar i animar que continuï, la Fundació la Pedrera ha organitzat una sèrie d’activitats que des del Liceu (amb un recital del pianista Pierre-Laurent Aimard), Foto Colectània, la Fundació Tàpies, la Filmoteca o la Biblioteca de Catalunya ajudaran a posar context i expandir la importància de l’abstracció en un segle on tot va explotar. Del big bang d’Hiroshima i Nagasaki a les sinapsis pictòriques de Lee Krasner.