L'alliberament de la dona a través de la indumentària

Massa cops s’ha qualificat l’estètica i la moda com una cosa superficial i banal. D’acord, potser a vegades ho sembla, però segurament, en més d’una ocasió, es tracta més d’una qüestió de qui ho llueix, que no pas de l’essència d’una determinada manera de vestir. I és que la indumentària ha estat al llarg del temps una manera d’expressar-se, de mostrar-se, de rebel·lar-se. Fins i tot, en un gran nombre d’aquells i aquelles que semblen buscar un aspecte desacurat, hi ha darrere una acurada tria de cada peça, color i complement. Per tant, una intenció. I això és precisament el que interessava a la il·lustradora i dibuixant Laura Castelló. Llicenciada en Belles Arts, ha treballat per firmes com Zara o Pull&Bear i sempre li ha interessat molt “la moda com a mode d’expressió, com si fos pintura o escriptura”, explica. En aquest sentit era important “apartar la idea que la moda és quelcom buit i la estètica, una cosa superficial. L’estètica, la moda i la imatge són un llenguatge”. Així que quan va descobrir la història de les teddy girls (vegeu el desglossament) va decidir investigar més. El resultat és l’interessant Vestidas para la revolución.

Resseguint els diferents moviments culturals i contraculturals que van des de l’any 1800 fins a l’actualitat, l’autora valenciana desgrana les lluites de les dones per reclamar la igualtat i la llibertat a través de determinades estètiques i ideologies. Molts semblen tenir punts en comú: ganes de trencar la norma, l’ statu quo, allò assumit, les normes establertes en el nucli familiar, la cultura del moment, a més –i segurament imprescindible– de la joventut i la identificació amb el grup. 

Així, podem descobrir des de la història de les flappers i les garçonnes, feministes i lluitadores a les dècades dels anys 20 i 30 del segle passat, que a Espanya es van considerar gairebé indecents, fins a les hippies dels 70, potser la contracultura més multitudinària de totes. Aquests serien dos exemples que han marcat amb força la història i han tingut clares influències en els moviments posteriors, però se’n poden trobar molts més. Comença al París de la Revolució Francesa, amb Les incroyables (ells) i les merveilleuses (elles) i aquí sí que podem parlar de cinisme i de superficialitat. La majoria d’ells eren burgesos i aristòcrates desencantats amb els jacobins que volien tornar a l’Antic Règim. Com a protesta, es van començar a vestir de manera estrafolària i pintoresca. Ells amb excés de roba, llargues melenes, enormes corbates, camises amb colls enlaire... Elles, en canvi, buscaven escandalitzar posant-se poca roba. Imitant l’Antiga Grècia, portaven sandàlies i túniques molt escotades, a vegades semitransparents. El propòsit principal no era altre que el culte a la bellesa. Eren les úniques a l’època que no duien l’opressiva cotilla i va suposar tota una revolució en aquells anys.

La majoria, però, com dèiem, responen a unes ganes de trencar amb el règim establert i en molts casos, també amb el masclisme. La importància d’aquestes lluites radica sobretot en els contextos en què sorgeixen, moltes des de la clandestinitat o la marginalitat fins que la seva popularitat les converteix en corrents massificades. El resultat: revolucions socials a través de la creativitat, la ironia, la subversió, la crítica, la burla o la rebel·lió.

Rockers, rudes, Harlem, sufragistes, Sinsombrero, Pin Ups, moddettes, zazou i elements de vestuari tan emblemàtics com les minifaldilles, el biquini, els bloomers, així com personatges icònics com Coco Chanel oTwiggy també passen per aquestes pàgines, que a la vegada van servir a l’autora per “descobrir” curiositats. “No sabia que la famosa cremada de sostenidors del setembre de 1968 a Nova York en realitat no havia existit mai”, explica. “Hi va haver la manifestació en contra de Miss Amèrica, i les dones van llençar en un bidó peces que consideraven opressores com sostenidors, rul·los, sabates de taló, però la policia va denegar el permís per cremar-ho perquè podia ser perillós. Elles van obeir. L’endemà, però, The Washington Post va publicar que s’havia fet. I va començar la llegenda.” 

Les ‘teddy girls’, rudes i creatives

“La nostra roba és la nostra resposta a un món avorrit.” Aquest era el lema de les teddy girls. Havien nascut als anys de la guerra i el racionament del menjar, eren rudes, però sabien el que valien. També conegudes com a teddies o judies solien deixar l’escola en plena adolescència, amb 14 o 15 anys, per anar a treballar a oficines o fàbriques per sous precaris. Això, però, no impedia que fossin creatives. Agafaven els pantalons dels seus germans i els escurçaven arremangant-los a l’alçada dels turmells, es feien les seves pròpies jaquetes, vestien camises, sabatilles de ballet i espardenyes. A més, acostumaven a portar complements dels seus avis o comprar-los en mercats de segona mà. El més interessant no era la seva rebel·lia, sinó la barreja que feien del masculí i el femení. De fet, podria pensar-se que era lògic, sabent que podrien considerar-se la “branca femenina” dels teddy boys, qualificats per alguns experts com la primera subcultura juvenil del Regne Unit, precursors dels rockers, sorgida entre els anys 1953 i 1954. De fet, van ser elles les que van motivar la il·lustradora Laura Castelló a investigar més sobre el tema quan en va descobrir l’existència. I a Vestidas para la revolución analitza diferents moviments des de l’any 1800 fins ara.