Myanmar la lluita eterna per la llibertat

Des que el passat 1 de febrer l’exèrcit de Myanmar (o Birmània, com encara el coneixen alguns) va perpetrar un cop d’estat i va detenir entre d’altres el president del govern, Win Myint, i la líder de facto i premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi, cada dia ha estat un atac rere l’altre a tota llibertat bàsica democràtica per la qual el país havia lluitat tant per aconseguir. Primer, l’exèrcit va bloquejar l’accés a Facebook: amb 22 milions d’usuaris a tot el país, representa el principal mitjà d’informació i de comunicació i la plataforma on s’estaven gestant tots els moviments de resistència i desobediència civil. És també el lloc de feina per a empreses com la meva, una agència de màrqueting i comunicació. Després va seguir-lo Instagram i WhatsApp, que utilitzava per connectar-me amb casa meva, Mollerussa. Recentment, Twitter, on em desfogava en 280 caràcters. Fins avui, que escric sense cap tipus de connexió a internet o de telèfon, en principi durant un parell de dies, els mateixos que dura el cap de setmana. Casualment quan les manifestacions d’oposició al cop d’estat s’estenen pels carrers de Yangon, la capital comercial del país. Per què bloquejar plataformes si directament pots tallar tota comunicació d’arrel?

El món sencer es va sorprendre en veure que l’exèrcit de Myanmar, amb el general Min Aung Hlaing al capdavant, agafava control del govern, nomenava generals en actiu i retirats de l’exèrcit com a ministres i declarava l’estat d’alarma durant un any per tal de “preservar la democràcia”. Alguns a Myanmar ja s’ho veien a venir, al cap i a la fi el poder militar mai havia deixat de moure fils a l’ombra del govern, tot i que conèixer bé una dictadura no la fa menys dolorosa.

A les passades eleccions generals del novembre de 2020, l’NLD (sigles en anglès per Lliga Nacional per la Democràcia) i partit polític de l’Aung San Suu Kyi va aconseguir una majoria absoluta, 396 escons al Parlament, dels 322 que necessitava per guanyar. L’USDP, sigles en anglès pel Partit de la Solidaritat i el Desenvolupament de la Unió, el braç polític de l’exèrcit i oposició, 33 escons. Aquest últim no va acceptar els resultats, al·legant que les eleccions havien estat fraudulentes i va demanar una comissió d’investigació. La comissió electoral, per la seva part, va refusar les acusacions de frau.

La matinada de l’1 de febrer –just hores abans que es constituís el nou Parlament de Myanmar basat en els resultats de les passades eleccions–, l’exèrcit sorprenia els líders de l’NLD i se’ls enduia retinguts. Durant el dia, el mateix general militar s’autodeclarava cap d’estat per tal de “preservar l’estabilitat del país” i prometia convocar eleccions al cap d’un any. La presència militar es va estendre pels carrers, amb camions amb municions, tancs i metralletes a la vista. Una imatge difícil de digerir. L’exèrcit va agafar control dels mitjans estatals; les línies de telèfon funcionaven intermitentment. El cop d’estat era oficial.

“El primer que vaig pensar és que havíem perdut el nostre futur. No podia ni imaginar-me Myanmar un altre cop liderat per una junta militar, la dictadura ha estat el malson de moltes generacions durant molts anys”, explica Theint Theint, resident a Yangon, de 30 anys. Ella és una dels centenars de milers de joves que des del cop d’estat surten al carrer gairebé cada dia a manifestar-se en contra de la nova junta militar. Des de les muntanyes de l’estat de Chin, fins a les esplanades de Bagan amb 3.000 temples budistes com a espectadors d’excepció o en barques de pescadors al llac Inle, els crits d’impotència contra el cop d’estat ressonen des dels racons més remots de Myanmar. Fins i tot a la capital, Nay Pyi Taw, casa de l’exèrcit i funcionaris. A Yangon, les manifestacions marxen cap a la pagoda Sule i el centre històric, amb cants de “Fora exèrcit”, un familiar “Llibertat presos polítics” i “Amay Su (mare Su), et desitgem que estiguis amb bona salut”, paralitzant el trànsit i rebent aplaudiments des dels balcons. Pancartes i mans alçades amb tres dits, el símbol de lluita i resistència al cop d’estat, adaptat de la saga Los juegos del hambre. Es manifesten per ells mateixos, pels que vindran, però també pel món sencer, demanant ajuda a la comunitat internacional. El moviment de desobediència civil va començar sortint al balcó per fer sonar olles i cassoles cada dia i a poc a poc ha vist com tots els sectors de la societat s’han unit en una vaga general: professors, metges, estudiants, banquers, perruquers, fotògrafs... fins i tot el sector LGBTI, un col·lectiu estigmatitzat en un país on les relacions sexuals entre persones del mateix sexe encara avui són il·legals. Funcionaris de l’estat també s’han sumat a la protesta, als quals l’exèrcit ha acabat despatxant per no complir ordres de continuar treballant. Per aquest motiu s’ha creat un fons que rep donacions per a les famílies de funcionaris que s’han quedat al carrer. Myanmar és un país ric en diversitat cultural, amb més de 135 grups ètnics reconeguts, diferències que fan que hi hagi nombrosos conflictes armats interns en actiu. Avui, però, sembla que totes les diferències i prejudicis s’han deixat de banda per un mal comú. Gent de diferents ètnies, religions i idiomes ara criden a l’uníson per fer respectar els seus drets. “Ara és el nostre moment, no podem permetre que [els militars] tornin a asseure’s a la cadira. Estem decidits a aixecar les nostres veus i tornar al camí cap a la democràcia que ens van robar l’1 de febrer”, continua Theint Theint.

Ni la llei marcial declarada per l’exèrcit que prohibeix les reunions de més de cinc persones, ni els més de 200 detinguts en manifestacions han pogut parar la força i la veu de la gent, que creix cada dia. Els militars han començat a respondre amb mànegues d’aigua a pressió, pilotes de goma i fins i tot armes de foc, i han deixat una noia ferida greu després de rebre un tret de bala en una manifestació. Myanmar batega impotència i s’enfada cada dia més. En lloc de sembrar por i dissuadir la resistència com en un principi s’esperava, la repressió ha tingut l’efecte contrari: criden encara més fort. “M’enfada veure la falta de respecte i la poca humanitat que l’exèrcit està demostrant envers els seus propis ciutadans. No només prenent les decisions il·legítimes d’arrestar i demandar els líders que havíem elegit democràticament, sinó també violar els nostres drets constantment”, explica Myat Su Mon Win, una jove de Yangon.

La majoria veu amb escepticisme la promesa de noves eleccions. Per desgràcia, saben del que parlen: els últims cops d’estat a Myanmar, el 1962 per part del general U Ne Win i el 1988 per part de U Saw Maung, U Than Shwe i la seva junta militar, van durar 26 i 22 anys respectivament. Ells també havien promès eleccions.

Experiència en aïllament i repressió, però Myanmar també duu la lluita a l’ADN. El doctor Moe Thauk era tan sols un estudiant de medicina durant l’Alçament 8888 (el 8 d’agost de 1988), en el qual milers d’estudiants van protagonitzar una protesta massiva en contra del règim del llavors general Ne Win, reprimida violentament i en què van morir més de 3.000 manifestants. Aquest cop d’estat li porta un sabor amarg a la boca, mira enrere com qui no vol repetir els mateixos errors del passat però sap que el Myanmar del 2021 té ben poc a veure amb el de llavors. “Els joves que s’estan manifestant avui són molt valents, tenen més capacitat i recursos del que ens podíem esperar, estan molt més ben organitzats del que ho estàvem llavors. Ara toca que les noves generacions lluitin per tot el que els seus pares vam lluitar en un passat. No vull ni pensar que poden viure en una època negra un altre cop”, explica aquest dentista de 55 anys.

Temps ben diferents, però amb certes reminiscències del passat. És sempre la mateixa lluita que no els deixa avançar, la mateixa pedra amb què acaben topant. Kabar Ma Kyay Buu sona amb força als carrers. Aquesta cançó amb els acords de la famosa Dust in the wind, del grup Kansas, va ser l’himne de la revolució del doctor Moe Thauk i centenars de milers com ell el 1988. I segueix vigent. “Mai ho perdonarem, ni que el món s’acabi. Per tots els nostres herois, tots aquells que van morir per la democràcia. Aquest és el nostre país, el dels màrtirs; mai ho perdonarem”, canten.

“Tenim somnis i futur, no ho arruïneu”, es llegeix a les pancartes que molts duen. Els joves estan tenint un paper central a organitzar la resistència al cop d’estat, s’hi juguen molt. “Si no expressem el nostre desacord, les generacions més joves perdrem els nostres drets”, explica la jove Myat Su Mon Win. “La tecnologia ens ha permès comunicar-nos i estar informats, organitzar campanyes i activitats d’una manera més efectiva i ensenyar al món què està passant a Myanmar a temps real. Res es pot amagar”, continua. Quan internet no funciona, es comuniquen amb aplicacions Bluetooth. Quan bloquegen Facebook, hi accedeixen a través d’aplicacions VPN, que permeten connectar-se com si estiguessin en un altre país. Tenen recursos i no tenen por a utilitzar-los.

Myanmar es considerava una democràcia jove, però mai no havia pogut deslliurar-se de l’ombra militar, profundament arrelada a la política, a l’economia i la societat. Després de dècades d’aïllament i junta militar, dures sancions internacionals i unes eleccions semidemocràtiques i “defectuoses” el 2010 segons l’ONU, el 2015 va ser l’any de l’esperança. Per primer cop, Myanmar es preparava per a les seves primeres eleccions lliures des de 1990. Era l’any que jo també feia d’aquest país casa meva i als carrers, a més d’humitat, olor de curri i molta calor, s’hi respirava il·lusió i ganes d’un futur millor. L’NLD, liderada per l’Aung San Suu Kyi, guanyava les eleccions i l’exèrcit, sorprenentment, acceptava la transició. La celebració semblava no acabar: als carrers la gent cantava, plorava, reia, aplaudia... No celebraven ni ploraven per un partit. En ple 2015, ploraven per la democràcia.

Tot i l’eufòria aparent, la transició democràtica no va ser gratuïta per part de l’exèrcit, ja que es van assegurar tenir pes i control en la majoria de decisions de govern.

Segons la constitució, aprovada el 2008 durant anys de junta militar, el 25% dels escons del parlament han de ser reservats per a l’exèrcit. El que semblava una democràcia a ulls del món sempre havia estat una trampa política. L’Aung San Suu Kyi, a qui l’exèrcit havia tingut privada de llibertat (detinguda o en arrest domiciliari) durant més de 15 anys, va veure’s obligada a negociar, treballar i formar equip amb el pitjor dels seus enemics. Fins avui, que cinc anys després, el seu soci –i no pas per mutu acord– de govern l’hi ha jugada.

Junta militar corcada

Aquí diuen que la junta militar no pot durar, que ben corcada deu ser ja. Tot i tenir el suport no oficial de la Xina i Rússia –principals beneficiaris d’un Myanmar aïllat–, la comunitat internacional ha rebutjat el cop. Els Estats Units han imposat sancions als líders militars i a les seves famílies i a Myanmar ja s’està generalitzant el boicot a tots els productes i empreses relacionades amb l’exèrcit per tallar-los l’aixeta de nous recursos.

El país està en vaga, les administracions públiques ja no tenen treballadors per seguir funcionant habitualment. Algunes empreses internacionals, però, han decidit cancel·lar inversions, sobretot per la incertesa econòmica i la mala reputació d’invertir en un país en plena dictadura.

Des de Myanmar els demanen que no ho facin: marxar empobriria encara més una població ja pobra. Volen que algun país s’ofereixi de mediador, que l’ONU actuï. Que escoltin els seus crits, que els tornin els seus líders polítics. Que uns ajudin a estirar-lo fort per aquí, que ells, mentrestant, estiraran fort per allà. I que així, entre tots, tombi i, finalment i d’una vegada per totes, Myanmar es pugui alliberar.

La banalització del Premi Nobel de la Pau

Fa unes setmanes es va produir un cop d’estat per part dels militars a Myanmar (Birmània). Aquest esdeveniment ens hauria de preocupar donat l’ascens d’un nou règim dictatorial al sud-est asiàtic que evidencia, una vegada més, un retrocés generalitzat arreu del món de les democràcies liberals d’estil occidental. Tanmateix, aquest cop militar tampoc suposa un canvi substancial per a les minories que aquest país asiàtic està eliminant de manera sistemàtica, i que no ha rebut una resposta contundent per part de les nacions democràtiques.

Si bé ara els mitjans parlen de retrocés, o directament de final, del procés democratitzador que l’excolònia britànica havia iniciat en els últims anys, potser ens hauria de fer pensar sobre quins fonaments i valors s’havia erigit aquest estat en els últims anys. Tot i que la victòria electoral d’Aung San Suu Kyi (primera ministra i ministra d’Afers Exteriors) el 2016 va esdevenir un succés de primer ordre pel país, i evidenciava el canvi de tendència politicoideològica en la societat birmana, aquest fet no va evitar l’inici d’una de les persecucions ètniques i religioses més importants del que portem d’aquest convuls segle XXI.

Tot just en el període en el qual s’estava gestant la victòria electoral de la Premi Nobel de la Pau (2012), va iniciar-se el genocidi de la minoria musulmana dels rohingyes, considerats per l’ONU com una de les minories més perseguides del món i mai reconeguts com a ciutadans en el seu país.

Aquesta ètnia va assentar-se a la costa occidental birmana (Estat de Rakhine) entre els segles XV i XVI, tot i que també es van produir fortes onades migratòries musulmanes a Burma durant el domini britànic del territori entre els segles XIX i XX.

Malgrat que els rohingyes només representen el 2% de la població (aproximadament un milió de persones) d’un país d’aclaparadora majoria budista, però amb un gran nombre d’altres ètnies, aquesta minoria ha estat històricament víctima d’una persecució sistemàtica que ha tingut diferents velocitats d’aplicació. Si bé ara no analitzarem l’evolució històrica dels conflictes interns dins aquest estat, això com les polítiques repressives birmanes, cal esmentar el paper que ha tingut en els esdeveniments actuals la que fins fa no res era la primera ministra del país i que havia estat guardonada amb uns dels reconeixements més influents i prestigiosos del món, el Premi Nobel de la Pau, concedit l’any 1991 tot i que el va recollir el 2012.

Aung San Suu Kyia, nascuda a Rangun el 1945, és filla d’un dels polítics més influents i importants de la història recent de Myanmar que durant la Segona Guerra Mundial va suport a l’Imperi Japonès. Va estudiar ciències polítiques primer a l’Índia, i posteriorment a Oxford, Anglaterra. Malgrat la repressió que va sofrir per part dels militars durant la dècada dels noranta i la primera dècada del XXI, fet que la va portar a guanyar el Nobel, aquesta experiència traumàtica no la va conduir a criticar obertament la repressió física que des del 2012 en endavant van patir una de les minories de l’estat que fins llavors aspirava a dirigir. Segons els analistes polítics, aquesta estratègia responia a la necessitat d’aconseguir el suport budista per guanyar les eleccions de 2015. És a dir, l’electoralisme es va imposar a l’humanisme de què feia gala i a la necessitat de regularitzar els rohingyes, donar-los la nacionalitat birmana o, simplement, acceptar-los com una minoria dins l’Estat i reconèixer els seus drets com a ciutadans de ple dret.

Un cop establerta al poder després de les eleccions de 2015, va iniciar una ronda d’entrevistes amb els principals dirigents mundials (entre ells Barack Obama) per tal de donar una imatge amable de Birmània i, així, desviar l’atenció de les polítiques genocides que se seguien aplicant mentrestant al seu país.

Durant el seu govern es va seguir negant la nacionalitat als rohingyes i no va aturar, fos mitjançant iniciatives parlamentàries, polítiques o dialectals, l’expulsió forçosa per part de l’exèrcit d’aquesta minoria. És més, va ser sota el seu mandat que la llibertat de premsa va veure’s greument reprimida i diversos periodistes que havien investigat el genocidi van ser arrestats i considerats per la presidenta com a traïdors. Així doncs, la Premi Nobel va mantenir sense problema un seguit de polítiques altament nacionalistes, etnicistes i genocides que el cop d’estat que s’està materialitzant aquests dies a Birmània només farà més que accentuar. En conseqüència, seria prudent relativitzar l’efecte real del Premi Nobel de la Pau, les persones que el reben, així com l’arma mediàtica que suposa per impulsar l’ascens polític de determinades persones que malgrat poder marcar la diferència en uns inicis, al final acaben fent evident que són el pitjor remei per a un problema de fons.