L'enderroc d'una icona

La majoria de lleidatans que s’apropen o superen els cinquanta en algun moment han estat a la Sala Europa. Per escoltar música en directe, assistir a un acte literari, social o polític, contemplar una exposició o per prendre una copa amb els amics mentre la fèiem petar i canviàvem el món. Ara, amb l’enderroc de l’edifici d’aquest emblemàtic local del carrer Ballester, es tanca una part de la història Lleida.

El cap de setmana anterior a la riuada de 1982, que va col·lapsar tot Lleida, actuaven a la Sala Europa en Pau Riba i en Toti Soler, presentant el treball Amarga crisi, en Tonet Rufié, soci fundador de la sala, havia anat al Govern Civil a treure els corresponents permisos i “em van aviar ràpid perquè venia la riuada i em van dir tu fes, que actuïn!”. Aquesta primera actuació de Pau Riba i Toti Soler és la que Tonet Rufié recorda més. “Senzillament, perquè m’agrada en Pau Riba”. L’any 1982 feia un any que havia obert la sala Europa, davant per davant d’un altre pub mític a Lleida, l’Antares, que encara roman obert amb el mateix esperit amb què va obrir: un indret entranyable, amb bona música per prendre una copa i fer-la petar una estona

De la Sala Europa ara només en queda un solar. Fa poques setmanes va ser enderrocat l’edifici que fou la casa i botiga de mobles Egea i que l’any 1981 es va convertir en el primer local de Lleida on durant tres dies a la setmana es podia escoltar música en directe. L’Europa va ser el centre de reunió i trobada dels que podríem anomenar la bohèmia artística de Lleida, també dels modernillos, de les esquerres tradicionals i de les dretes de la transició. Quan entraves, el primer que veies era el Tonet, quasi sempre darrere la barra i no massa lluny la seva companya, la fotoperiodista Hermínia Sirvent, que juntament amb el Tonet va desgranant milers de records i anècdotes dels quasi quaranta anys de la Sala Europa. Si li preguntes pel record més amarg no ho dubta: “Va ser un concert de música clàssica, programat dins els actes de festa major. Vam patir molt a l’hora de començar perquè no hi havia ningú a la sala, però ningú! Només els habituals, nosaltres i els músics de la casa”, explica.

En Tonet reconeix que durant els anys que va estar al capdavant de l’Europa hi va haver un canvi generacional. “Durant molts anys la sala podia estar plena de gom a gom, unes 250 persones, i les coneixia a totes i, en canvi, a la darrera època ja no coneixia ningú! Era una mica com va passar a l’Antares. Al principi jo sempre deia que era com estar a casa, però a casa no teníem lloc per acollir els amics i ens trobàvem a l’Antares”.

El Tonet i l'Herminia. Dos de les ànimes més importants de tot el que va significar l'Europa per a Lleida.

Poc després d’obrir, l’any 1981, el Jazz ja ocupava una programació especial a la sala, que va acollir artistes de renom internacional que mai abans havien actuat a Lleida. I també va veure créixer com a músics molts joves de Lleida que llavors tot just començaven. Un d’aquests músics és Pep Tort, que juntament amb Lo Beethoven van fer les delícies de molts lleidatans en innumerables nits a l’Europa. “A mi l’Europa em va veure créixer com a músic i com a persona”, explica el Pep, per al qual la sala “va ser el punt de trobada que va connectar diverses generacions de músics i que va possibilitar que hi hagués a Lleida molta vida musical i molt d’ambient.” “A partir de l’Europa es va produir una certa recuperació de la música a Lleida i es van crear molts grups que després es van desfer i tornar a fer i a partir de la Sala Europa també s’entén els Amics del Jazz i tot el recorregut que va tenir aquesta música a la ciutat i que encara, en certa manera, es manté, i s’entén que tot i que va ser un motor cultural discret, per la discreció dels que ho portaven, ens ha quedat molt gravat en la ment i en l’ànima a tots els que hi vàrem ser.” A l’Europa tothom s’hi trobava bé. “Era un moment de bullida cultural i crec que la clau de l’èxit va estar, no solament a muntar una programació musical mai vista a Lleida, sinó que la persona que ho portava s’ho cregués de veritat que tingués aquesta vocació musical i cultural envers Lleida, sense voler guanyar massa diners”, explica en Pep Tort, referint-se al Tonet Rufié. Però no solament el Jazz i la música bailonga van ocupar les tardes i nits de l’Europa, també els grups més joves de Lleida hi tenien cabuda. “Jo sempre havia tingut el somni que per a una actuació a la sala Europa les cues arribessin fins a la clínica Montserrat. I ho vam aconseguir amb el grup Adhesivo”, explica el Tonet, tot rient.

Adhesivo era un grup de quatre joves del col·legi Episcopal, que es van convertir en una mena d’Hombres G de Ponent. “La sala plena de gom a gom i les cues per entrar arribaven a l’encreuament de la Clínica Montserrat”, explica Rafa Carpi, guitarrista del grup Adhesivo, que recorda que va ser una bogeria.

“Presentàvem el nostre treball, que es deia ¡Qué horror! i no hi cabia una ànima més. Ens llençaven sostenidors... [rialles]”. Carpi apunta que era tot un honor tocar a l’Europa, “on ja tocaven els músics que nosaltres admiràvem, com Lo Beethoven, el Pep Tort... Recordo el concert que vam fer diversos grups joves de músics de Lleida en homenatge als Rollings Stones. Va ser genial. Estàvem nosaltres, els Adhesivo, Primavera Negra, Virtuts Homòlogues, Poisonini, Rosas Rojas...”, apunta Carpi, per al qual “varen ser uns anys d’autèntica bogeria musical a Lleida, com crec que no s’ha tornat a repetir i va ser gràcies a la Sala Europa”.

El ministre Ernest LLuch, a l'Europa.

En l’època daurada d’aquest local hi havia un personatge que no es perdia una sessió de ball. Ballava totes les cançons i cadascuna amb una balladora diferent. I és que no li podies dir que no. Es deia Joan però era conegut com el Barretina. Com va explicar la periodista Anna Sàez en un dels seus articles, “ballar era la seua fal·lera. Hi havia una norma no escrita que feia que totes li diguéssim que sí. Hauria estat una descortesia inacceptable rebutjar un ball amb aquell padrí minúscul tocat amb barretina encara que, com jo, no sabessis què fer amb els peus quan la trompeta anunciava un pasdoble”.

El Barretina. Ballar era la seua fal·lera i cap noia gosava negar-li un ball.

L’Europa també va acollir tot el moviment de reivindicació de la música de Lleida amb el Marquès de Pota, El Parrano i Lo Beethoven quan el 1987 es va gravar el disc de Lleida Carrinclona, tot hit parade de l’època.I a ritme de pasdoble o de qualsevol altre estil musical, la Sala Europa es va convertir en el centre neuràlgic de les festes de l’antic Estudi General de Lleida, que als primers anys 80 es feien els divendres. “Fer les festes universitàries els divendres ens trencava la programació, ja que a l’Europa des de divendres fins diumenge hi havia ja música en directe programada. Els vaig proposar que les fessin dijous, així els estudiants dels pobles també hi podien participar. I així és com va néixer, el que ara ja és una tradició, que totes les festes de la Universitat de Lleida es fessin en dijous”, explica el Tonet.

No hi ha dubte que l’Europa va ser durant uns quants anys el centre neuràlgic de la Universitat de Lleida i no solament per les festes d’estudiants. “Anàvem a l’Europa a fer una copa després de classe, després d’un sopar, totes les nits acabaven allí”, explica el professor de la UdL i economista Ramon Morell, ja jubilat. Va ser la Sala Europa la que va acollir l’any 1989 una mena de festa solidària amb en Ramon Morell, que acabava de ser destituït com a cap d’Urbanisme de la Generalitat a Lleida i que des de les dretes a les esquerres es va veure com una mena de represàlia del llavors alcalde de Lleida, Manel Oronich, en contra de Morell.

El local que va albergar la Sala Europa estava tancat des de 2008. Abans de desaparèixer del tot va canviar de promotors i de nom i va tenir una segona vida com a Havana Club i, finalment, com a Next Bar. Ara, la Sala Europa que va veure créixer tants músics de Lleida i que va acollir concerts de figures internacionals del jazz, que va ser indret de confidències de polítics, poetes, faràndula i de tota una generació que va viure la transició, queda en el record de molts lleidatans.