El petit museu vivent que explica la història de la impremta a Lleida

Lleida té un petit museu vivent on es pot aprendre de manera didàctica els orígens, l’evolució i la importància transcendental de la impremta: la Sala Temàtica d’Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, on antigues peces i màquines d’impressió funcionen com si el temps no hagués passat, i ens recorden que, els sistemes per imprimir d’avui dia, són tot un luxe.

Fer un viatge en el temps encara no és possible, tot i que hi ha instal·lacions que, en part, ho permeten perquè són testimonis vivents del nostre passat. Després de visitar fa dos setmanes l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), en aquesta ocasió ens adrecem a la Impremta de la Diputació de Lleida, que va néixer el 1882. Inicialment, tenia els propòsits de gestionar documentació administrativa de l’ens, oferir formació professional als orfes de la Casa de la Misericòrdia així com publicar el Butlletí Oficial de la Província (BOP).

Actualment, els serveis gràfics de l’ens provincial s’ubiquen al complex de la Caparrella i ofereixen la possibilitat, entre altres, de conèixer la Sala Temàtica d’Arts Gràfiques, un espai museïtzat que mostra de manera didàctica l’evolució de les tècniques d’impressió des de la seva irrupció a Occident fins a l’aparició de les formes modernes de produir material de difusió imprès, alhora que coneixem la mateixa impremta lleidatana. Ho visitem de la mà del seu últim tipògraf, Dionís Gutiérrez Rosich, que ja ens espera a la porta d’accés. Nascut a Guimerà el 1950, es va formar com a aprenent a la Llar Sant Josep en l’ofici de caixista d’impremta, un món que va conèixer quan tan sols tenia 14 anys i que “em va flipar”, afirma. Encara a l’entrada, ens convida a fer-nos una fotografia al costat d’una de les primeres màquines que s’hi exposen. “La fem a tots els visitants”, afirma amb un somriure mentre ens convida a passar. El resultat de la foto no el veurem al moment, sinó al final de la nostra visita.

El Dionís, que té l’ajuda del Jordi Solé i l’Araceli Coll, ens guia a través de les instal·lacions mentre ens recorda que d’adolescent ja va iniciar-se professionalment en una impremta de la ciutat, la Comercial, i més tard es va integrar a l’equip de la Diputació de Lleida que imprimia el BOP. Durant més de quaranta anys, ha estat exercint diferents funcions i va impulsar la mateixa Sala Temàtica d’Arts Gràfiques, on arribem després d’una curta caminada. El Dionís obre les portes d’accés i el temps retrocedeix de sobte. “Algunes màquines tenen 143 anys i encara funcionen. No concebo un museu amb màquines que no funcionin!”, exclama. Un cop ja dins la sala, el Dionís comença a obrir calaixos. On la majoria de les persones hi veurien peces metàl·liques apilades, ell veu tot un abecedari ordenat així com altres caràcters alfabètics o signes de puntuació. Per entendre-ho, és important fer un repàs a la història de la impremta, un invent imprescindible per entendre el món d’avui.

En civilitzacions antigues ja s’utilitzava, per exemple, l’argila per gravar inscripcions, però va ser a l’antiga Xina on es va implementar la xilografia, considerada la primera tècnica d’estampació que va permetre la multiplicitat d’exemplars. Es partia d’un bloc de fusta, la superfície del qual es rebaixava i s’entallava fins a obtenir la grafia o il·lustració desitjada en relleu. Després s’entintava i al damunt s’hi col·locava una tela o un paper; i al pressionar-ho, s’obtenia l’estampa reproduïda. Però la xilografia primerenca no permetia fer gaires còpies atès que els motlles es desgastaven fàcilment. Més tard, entre 1041 i 1048, Bi Sheng va inventar a la mateixa Xina –on ja existia una mena de paper d’arròs– el primer sistema d’impremta de tipus mòbils, que són peces que porten gravades un caràcter alfanumèric i es poden reorganitzar per crear paraules i frases per a la impressió. Els xinesos les tallaven individualment fent servir trossos de porcellana i les disposaven en files, però aquest procediment era molt laboriós, atès, també, la immensa quantitat de caràcters de l’escriptura xinesa. Per tot plegat, aquesta invenció no va tenir tant èxit com la que es produiria uns quatre-cents anys després.

Cap al 1450, l’orfebre alemany Johannes Gutenberg va confeccionar punxons de ferro en els quals va tallar manualment una lletra amb el disseny i la font que volia. Va ser un primer pas per crear els tipus mòbils metàl·lics, que juntament amb innovacions en la fosa basades en una matriu i un motlle manual, van revolucionar el món de la impremta. Gutenberg va ser el primer a crear les seves peces tipogràfiques a partir d’un aliatge de plom, estany i antimoni, i aquests materials van romandre com a estàndard durant centenars d’anys. Per a les escriptures alfabètiques, la configuració de la pàgina amb tipus mòbils era més ràpida que la impressió amb blocs de fusta. Les peces amb caràcters metàl·lics eren més resistents i les lletres eren més uniformes, fet que va donar lloc a la tipografia. L’alta qualitat i el preu relativament baix de la Bíblia de Gutenberg (1455), considerat el primer gran llibre imprès a gran escala mitjançant el sistema de tipus mòbils a Europa, van establir-ne la superioritat al continent i l’ús de les impremtes es va estendre ràpidament.

D’aquesta manera, la impremta va revolucionar la forma en què es difonia la informació, permetent la producció més eficient i en menys temps de llibres i altres materials impresos. Va ser, també, un dels factors essencials que va impulsar, entre altres, el Renaixement.

Després d’aquest breu resum sobre la història de la impremta, ja podem tornar al moment en què el Dionís obria els primers calaixos de la sala. Dins seu, precisament, s’hi preserven diferents tipus mòbils. Ell els maneja i ensenya de forma pedagògica, i veu lletres i crea paraules amb el coneixement, destresa i mestratge de qui ha dedicat mig segle de vida a l’ofici. “He treballat durant més de quaranta anys amb tipografia a la impremta de la Diputació, fins a l’any 2015, que em vaig jubilar. Evidentment, vaig haver de fer algunes substitucions relatives al sistema d’impressió offset, però sempre ho dic: soc de lletres; i de lletres de plom”, afirma amb fermesa.

La visita continua sala endins. Coneixem, en primer lloc, el funcionament d’una premsa tipogràfica amb el sistema Stanhope que data del segle XIX (foto de portada del reportatge). “Té el mateix sistema que inventa Gutenberg, però la seva era totalment de fusta i aquesta és de foneria”, diu el Dionís. A continuació, el tipògraf ens ensenya el funcionament d’una guillotina de la marca Karl Krause adquirida el 1882 per la Diputació de Lleida que permet tallar múltiples papers a l’hora i “a la mida que necessitis”, detalla. Una altra peça indispensable –i que no passa gens desapercebuda– és un model 78 de linotip anglesa. “La tenien a les grans impremtes”, puntualitza. Veure aquestes màquines en ple funcionament juntament amb el so que emeten ens transporta directament a segles passats, exemplificant el que comentàvem a l’inici del reportatge, que hi ha llocs on fer un viatge en el temps és, en part, possible.

Finalment, el Dionís ens presenta una màquina de principis segle XX que tant imprimeix com permet donar una forma singular al full. “Servia, per exemple, per fer etiquetes, carpetes...”, detalla. El tipògraf posa un paper dins i en surt impresa una fotografia: és la mateixa que ens hem fet a la nostra entrada a la impremta. A més, el full s’ha imprès de manera que es pot convertir en una petita caixeta. Un gran record que evidencia la màgia del lloc i de la impremta. Gairebé no té temps de donar-me-la que exclama: “Ja han arribat!”.

La Sala Temàtica d’Arts Gràfiques està oberta a la visita del públic que ho sol·liciti prèviament mitjançant el telèfon, web o correu electrònic de la Diputació de Lleida. En aquest sentit, alguns centres educatius recorren puntualment l’espai per aprendre la història i evolució de la impremta i la tipografia. “Ara tenim una visita escolar”, celebra el Dionís. A poc a poc, una desena d’alumnes de les Escoles Especials de la Llar de Sant Josep acompanyades de dos professores s’endinsen en la sala. Amb el suport, novament, de Jordi Solé i l’Araceli Coll, el tipògraf torna a explicar el funcionament dels tipus mòbils així com el funcionament de les màquines, però adaptant-ho a les necessitats dels infants. I, per cert, en aquesta ocasió fa una demostració d’impressió amb la premsa Stanhope; demostra el poder de tall de la guillotina -habilitant prèviament un espai de seguretat- i l’elegància de la linotip anglesa, captivant el públic. “Tant per a la canalla com per als joves, tot això és un altre món”, admet el Dionís. “Són coses que no havien vist mai”, afegeix.

A més, sosté que “tots els dissenyadors gràfics haurien de visitar la sala perquè coneguin com es treballava antigament i ho comparin amb el procediment actual, on tot es fa amb un parell de clics”.

El Museu de la Impremta i les Arts Gràfiques, ubicat al municipi valencià del Puig, va nomenar el maig passat senador de l’equipament al Dionís. La funció del Senat, creat a imatge de l’alemany Senat del Museu de Gutenberg de Magúncia, és la de fomentar la conservació, a través de l’estudi, la investigació, la promoció i la difusió dels valors antropològics, històrics, socials i artístics de la impremta i les arts gràfiques en general.

El Museu de la Impremta és un equipament de referència estatal i a Europa, ubicat al Monestir de Santa Maria d’El Puig, que creat el 1986 conserva i exposa l’evolució de les arts gràfiques amb maquinària que va des de les primeres premses de Gutenberg fins a l’era de la informàtica, passant pels diferents estadis tecnològics.

El nomenament com a senador del Museu del Dionís, aprovat per unanimitat, va ser a proposta dels senadors Enrique Fink i José Luis Martín, vinculats a la Junta Directiva de l’Associació d’Amics del Museu, l’entitat que dinamitza el mateix Museu de la Impremta, depenent de la Generalitat Valenciana.