La Manga del Mar Menor, natura entre urbanitzacions

La Manga del Mar Menor, que separa la mar Mediterrània del Mar Menor, és una estreta franja de 21 quilòmetres de llarg i, en alguns punts, de només 200 metres d’ample. La Manga i el Mar Menor és un caprici orogràfic que lluita per no sucumbir al turisme massificat.

Paisatge verge i ple d’aiguamolls fins a la dècada de 1960, La Manga i tota la riba al voltant de la llacuna d’aigua salada coneguda per Mar Menor van claudicar a l’envestida del turisme de masses. En l’actualitat, el Mar Menor pateix recurrents problemes ambientals, com la mortaldat de peixos i olors desagradables, que el govern regional de dreta i extrema dreta prefereix ignorar.

De fet, la degradació ambiental no és un tema nou. Fa uns 400 anys, les vores del Mar Menor eren un boscar on s’amagaven els pirates per iniciar les ràtzies i segrestar els habitants per a vendre’ls com a esclaus. Per evitar els atacs dels corsaris barbarescos, la solució fou radical: van cremar tot el bosc de gingebres i sabines. Des d’aleshores, només queden quatre arbres.

Tot i la pressió urbanística, al Mar Menor encara queden petits espais de gran bellesa, com el parc natural de Las Salinas y Arenales, tocant mateix a la ciutat de San Pedro del Pinatar. Tot i que compta amb arenys i dunes naturals, la intervenció humana ha modificat el paisatge, al qual s’han adaptat des dels flamencs als corbs marins, espècies que es poden contemplar des de diversos observatoris. El parc natural es ressegueix, a peu o en bicicleta, en diverses rutes senyalitzades on es combinen espais naturals, platges i l’activitat humana de les salines.

De l’antic molí de vent Quintín anem, per un llarg passeig rodejat d’aigua marina per ambdós costats, i que es torna un estret camí al darrer tram, fins al molí de vent de La Calcetera. Els molins, que enlloc d’hèlixs d’aspes empraven veles llatines, servien per bombejar aigua del mar cap a les llacunes de les salines, un metre més elevades. Els van construir quan l’electricitat encara no hi arribava, i van estar en funcionament fins fa només uns cinquanta anys, en ser substituïts per bombes elèctriques. Les salines, que es remunten a l’època romana, tenen, segons l’empresa (la mateixa que explota les salines del parc natural d’Eivissa i Formentera), la particularitat que al provenir de dos mars, la Mediterrània i el Menor, la sal d’aquí és més salada que l’extreta en altres salines.

Ben a prop del molí Quintín, unes tarimes serveixen per a una pràctica amb molts adeptes: els banys de fang. Diuen que elimina toxines de la pell i té una acció terapèutica pel reumatisme, artritis, un genoll que grinyola o rehabilitacions de fractures. És una imatge ben singular veure desenes de persones en banyador, prenent el sol empastifades de llot negre tot esperant la millora corporal.

Segons la pressió immobiliària avançava, s’havien de conquerir nous territoris verges. I així va néixer una còpia de Venècia, la Veneziola. És un entramat d’urbanitzacions, amb cases que arriben a pocs metres del mar, connectat per un pont llevadís i per un de més petit, anomenat de la risa. És un pont amb molt pendent per ambdós vessants i se l’anomena així perquè, si es passa en vehicle a certa velocitat, causa un pessigolleig a l’estómac. El pont, i la urbanització Veneziola, van ser dissenyats a la dècada de 1960-70 per l’arquitecte de renom Antoni Bonet, que, entre moltes altres obres emblemàtiques, va dissenyar al Prat de Llobregat la Casa Gomis (la Ricarda) per als descendents dels propietaris de La Sucrera de Menàrguens.

La Veneziola pertany a San Javier, municipi a uns 40 quilòmetres, al qual per arribar-hi cal fer tot el tomb al Mar Menor (l’altre meitat de la Manga pertany a Cartagena, a uns 35 quilòmetres). San Javier és la “ciutat de l’aire”. A partir de l’acadèmia militar on es formen els pilots s’ha anat configurant tot un ambient dedicat l’acadèmia. Des d’un parc infantil, equipat amb tobogans i altres elements en forma d’avió, a tocar de l’acadèmia militar i dedicat a la Patrulla Águila (grup militar de vol acrobàtic amb seu a l’acadèmia), a un passeig marítim ple de referents aeris, amb seients de forma aerodinàmica d’una ala d’avió i pintats amb els colors dels avions militars o una escultura en bronze en honor del “cadet de l’aire”. Al llarg del passeig Colón trobarem també el museu Aeronáutico Tiflológico, compost per reproduccions a petita escala de 14 aeronaus i elements relacionats com cascs, que es poden tocar, d’aquí aquest nom tan tècnic. Per acabar-ho d’arrodonir, als matins se sent el brunzit constant de les pràctiques aèries que realitzen els aprenents de pilots militars amb els, ja una mica antiquats, avions de reacció C-101.

Durant uns anys l’aeròdrom de la base militar va tenir un ús compartit civil. De 1995 fins al tancament el 2019, tenia força freqüències internacionals a Noruega, França, Irlanda i, sobretot, el Regne Unit, d’on provenen la majoria d’estrangers, jubilats o no, que han comprat una propietat a l’extensa àrea de la Manga.

Un històric aeròdrom militar, encara actiu, és el de Los Alcázares, a la localitat del mateix nom. Va ser fundat el 1915 pel militar català Pere Vives (a Igualada té una escultura, un institut porta el seu nom i l’aeròdrom es diu General Pere Vives Vich). A Los Alcázares, que va començar com a “escola de combat i bombardeig aeri” per a hidroavions, feien escala tècnica els primers hidroavions en les llargues rutes de servei postal entre Europa i Àfrica. A qui agradi l’aviació militar podrà visitar el museu aeronàutic municipal, davant mateix de l’aeròdrom, on s’exposen maquetes, fotografies, canons antiaeris, hèlixs d’avions i altre material relacionat amb l’aeronàutica militar.

Un director de l’aeròdrom de Los Alcázares fou Ramon Franco, germà del dictador. La vida de l’aviador Franco fou erràtica. Va ser aclamat per volar el 1926 amb l’hidroavió Plus Ultra en el vol transoceànic (amb escales) entre Palos de la Frontera i Buenos Aires. Condecorat diverses vegades en ser abatut a les guerres del Marroc, el van empresonar un parell de vegades per no complir les ordres militars, la darrera per volar sense permís, amarar d’emergència i romandre perduts una setmana a alta mar. Escapolit de la presó militar, va participar en la fracassada “revolta de l’aeròdrom de Cuatro Vientos” i es va exiliar a l’estranger. Amant de tots els vicis de la nit, casat amb una cabaretera, divorciat i tornat a casar, durant la República es va aproximar a la CNT i va ser diputat per Barcelona per un partit afí a Esquerra Republicana de Catalunya. El 1936, als inicis de la revolta feixista, es reintegra al bàndol nacional com a cap de l’aviació militar a les Balears. El 1938, mentre volava per bombardejar la Península, va morir en caure l’avió, es creu que per un sabotatge dels seus propis companys.

A uns deu minuts en cotxe de Los Alcázares anem a un altre aeròdrom, situat a la pedania d’El Carmolí (un nom català). Tocant al Mar Menor, va ser construït per l’aviació republicana i en queda alguna romanalla. El Carmolí té dos atractius més. Un, el volcà inactiu. L’altre, l’estranya història d’un anfiport d’aerolliscadors. Cap a la dècada de 1970 es van popularitzar els aerolliscadors (hovercraft), vehicles amb un coixí d’aire que llisquen sobre l’aigua. Una empresa murciana, que fabricava maquinària per a la indústria conservera, com tallar préssecs o etiquetar pots, es va llençar a desenvolupar aerolliscadors. El projecte el va comprar l’Armada, que va construir un hangar i un port a El Carmolí. El que havia començat com un repte de quatre enginyers de màquines de conserves va acabar amb la construcció de diversos prototips i la demostració final, amb una platja plena de gent, d’un enorme aerolliscador amb motors Porsche i capacitat per a 60 soldats i tres vehicles.

L’aparell patia serioses dificultats d’estabilitat i control, que van fer abandonar el projecte. Des del 1995, a El Carmolí només queda un edifici abandonat a peu de platja.

Cartagena és una bonica ciutat amb solera romana, bizantina i àrab. Des del port de Cartagena fa uns 400 anys van marxar els darrers moriscos expulsats d’Espanya. La causa: l’aliança amb els turcs i barbarescos per atacar les costes de Múrcia. Un altre fet històric més recent fou la proclamació de Cartagena ciutat independent d’Espanya. Va ser per un període curt, però etern si ho comparem amb la independència que els sapastres venedors de fum catalans ens van prometre el 2017. Cartagena ho va aconseguir durant 185 dies, del 12 de juliol de 1873 al 12 de gener de 1874. Inspirada en la Comuna de París, la ciutat es va revoltar i va proclamar la independència del Cantó de Cartagena. Van pagar l’atreviment: el setanta per cent de la ciutat va ser arrasada per les tropes espanyoles. De les ànsies d’independència alguna cosa encara en queda: el Partit Cantonal de Cartagena, avui testimonial però que entre 1987 i 1991 van manar a l’ajuntament.

A Cartagena, i a la regió de Múrcia, es parlava en català. Així ho va escriure Ramon Muntaner: “Carthagenia e en los altres llochs... tots aquells qui en la dita ciutat de Murcia o els davant dits llochs són poblats, son vers cathalans e parlen del bell catalanesc del món.” Encara resten paraules catalanes d’ús quotidià, com escull (roques a l’aigua), pésoles (pèsols), leja (lleixa), tápena (tàperes) o esclafar.

A Elx es nota molt com la conxorxa de dreta i extrema dreta, de l’ajuntament i de la Generalitat valenciana, forcen la maquinària per anorrear el català. A part d’això, i d’herència àrab, la ciutat d’Elx té la major plantació de palmeres d’Europa, unes 250.000, que es poden resseguir en rutes (Palmeral, palmeres singulars i palmera datilera) pels diversos parcs i jardins.

En destaca el Jardí Artístic Hort del Cura, amb una cuidada barreja d’escultures, estanys i col·leccions ornamentals.

A l’hort ha crescut la palmera imperial, de 17 metres d’alçada i uns 190 anys de vida. La seva particularitat és que al tronc principal el rodegen set fillols, tot i que un es va assecar el 2014. El nom imperial prové del 1894, quan l’hort va ser visitat per l’emperadriu Elisabet de Baviera, més coneguda per Sissí. Li va agradar tant la palmera que l’hi van dedicar.