SEGRE

Amb vuit n’hi ha prou

Vox amb papereta de la CUP, nervis de principiants, el Pirineu molt representat i nostàlgia d’un oasi

Montse Berenguer, Bernat Lavaquiol i Marta Vilalta en un moment del debat.Jordi Echevarría

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Els asseguro que el que llegiran a continuació no és producte de les ganes de quedar bé amb tots els candidats dels diferents partits de Lleida que aspiren a formar part del Parlament de Catalunya per participar en el debat de final de campanya de SEGRE. Ni de bon tros fer-los la pilota. Ni ho necessitem ni és la nostra manera de fer periodisme que, com tots vostès saben, es basa exclusivament en el rigor i la pluralitat. Però la confrontació d’idees i programes que el Grup SEGRE va organitzar ahir a la Llotja, que poden veure per Lleida TV i que avui resumim a les pàgines del nostre diari, em va deixar bon sabor de boca. I no perquè els números 1 de cada partit estiguessin excelsos en els seus discursos, cadascú va anar a la seua com durant tota la campanya. Ni tan sols perquè les seues picabaralles no poguessin reportar-nos bones audiències televisives. Me'n vaig anar contenta pel tarannà, el respecte i la camaraderia que van mostrar entre ells i perquè aquesta treva temporal em va recordar vells temps en què la política catalana era un oasi de bones maneres i que es va trencar, espero que no per sempre, amb la irrupció de Ciudadans i la seua agressivitat dialèctica, primer amb Albert Rivera i més tard amb Inés Arrimadas. Per cert, que el seu candidat per a aquest 12-M a Lleida, Isaac Caballero, fa honor al seu cognom i a més de perdonar-nos que l'entrevistéssim dos vegades, quan es va apagar el micròfon em va semblar una persona pròxima i sense doblecs. Acabin com acabin els comicis aniré a prendre un cafè amb ell a qualsevol bar del seu barri, la Mariola, del qual se sent tan orgullós. Tan bon rotllo hi havia que per a la foto que il·lustrarà demà la portada de SEGRE, Bernat Lavaquiol, de la CUP, li va deixar un sobre de votació a Rafael Villafranca, de Vox, fins que la regidora de la Paeria Gloria Rico li va portar el del seu partit. S’imaginen Villafranca simulant que introduïa una una papereta dels cupaires a l’urna? I ja que citem Lavaquiol, aquest pirinenc, bel·ligerant contra els Jocs Olímpics d’hivern i que cada Trobada al Pirineu a La Seu et pot muntar un bon pollastre contra l’empresariat estàndard, en les distàncies curtes és entranyable i tant el seu accent, com l’accent que posa en defensar les seues idees, el converteixen en un bon tertulià. Montse Berenguer, del PP, estava molt nerviosa abans del debat perquè és principiant en aquestes coses de les discussions públiques i temia que l’haguéssim tallat expressament a la foto del debat de TV3 que vam publicar. Res més lluny de la veritat i el seu company de partit Xavi Palau li pot donar fe d’això, ja que atribueix a les múltiples denúncies ciutadanes que ha fet a través de les pàgines del nostre diari part del seu èxit amb els 5 edils que va aconseguir a la Paeria. Elena Ferre, de Comuns, se’n va haver d’anar molt de pressa després de debatre però, malgrat que no sàpiga qui va ser l’últim president de Catalunya abans de la dictadura franquista, la seua retirada temporal de la política li ha provat bé i se la veu més assossegada i, alhora, empoderada. I quant als tres grans aspirants al tron, Òscar Ordeig (PSC) és gat vell i, a més de dominar els tempos i les formes, sap com estirar la corda contra Junts i ERC però sense arribar a trencar-la, per si de cas. I digui el que digui utilitza sempre guant blanc. El mateix succeeix amb Marta Vilalta (ERC) que, defensi o ataqui, mai perd el somriure i encara que hi hagi els qui la critiquin precisament per això, a mi em sembla una excel·lent manera d’anar per la vida. Vilalta, malgrat la seua joventut, ja ha entaulat mil batalles en això de la política. I quant a Jeannine Abella, la veritat és que era gairebé una desconeguda per a mi, però li vaig veure maneres i fons i no es va limitar a lloar Puigdemont, sinó que té discurs propi sobre Lleida. Quant al debat per si mateix, malgrat que discernir amb vuit persones sempre és complicat i pot fer-se etern per a l’espectador, els àrbitres, Anna Sàez i Òscar Fernàndez, van saber donar-li el to i estructura adequats perquè estiguéssim atents durant les dos hores que va durar. I així acaba la campanya i vostès decidiran demà els que representaran Lleida.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking