Marta Puyuelo Gros, enginyera agrònoma i Premi Alumni UdL 2025: «Necessitem una agricultura forta per afrontar el futur»

Per què va triar l’enginyeria agrònoma com a camí professional?

La meua família està vinculada amb l’agricultura i la ramaderia. El meu avi, que no vaig conèixer, va ser enginyer agrònom i el meu oncle també. A més, dos de les meues cosines començaven a estudiar Agrònoms en aquell temps. Jo tenia clar de molt jove que volia ser enginyera i a l’institut vaig triar l’itinerari de ciències amb aquest objectiu. Vaig començar la carrera en una altra escola, perquè no vaig poder entrar a la Universitat de Lleida. Ja a segon curs, vaig fer tot el possible per traslladar el meu expedient a la UdL, perquè tenia una molt bona reputació.

Era difícil entrar a Lleida?

Les coses no funcionaven amb notes de tall com ara... El que va ser veritablement dur va ser la carrera per si mateixa perquè estudiar Agrònoms o una altra enginyeria requeria moltíssim esforç i vocació. Jo treia bones notes a l’institut, però va ser arribar a la universitat i comprendre de què anava tot això... [riu]. Al final, me la vaig treure en cinc anys i fins i tot me’n vaig anar a Anglaterra d’Erasmus uns mesos. Van ser els millors anys de la meua vida.

Què significa per a vostè rebre aquest reconeixement?

Òbviament és un honor. Va ser una sorpresa quan m’ho van dir perquè una mai no pensa que la seua carrera pugui ser digna d’un premi. Estic molt agraïda que s’hagin fixat en una enginyera agrònoma, ja que crec que hem de donar més visibilitat a aquesta professió. Es necessiten molts professionals per transformar el sistema agroalimentari i fer-lo més resilient i sostenible.

Des del punt de vista de la sostenibilitat alimentària, anem per bon camí?

Sí. Jo crec que tota la indústria agroalimentària està treballant –a diferents velocitats–, per ser més sostenible en tots els passos de la cadena de valor per produir menys emissions, utilitzar menys aigua i millorar els nostres envasos. Malgrat que encara ens queden moltíssims reptes al davant, hi ha molta col·laboració en l’àmbit de sostenibilitat.

Quins són els reptes per implementar pràctiques sostenibles en el sector de l’alimentació? Sobretot quan les cadenes de subministrament són tan àmplies.

Si prenem com a exemple PepsiCo, menys del 10% de les emissions es produeixen dins de les nostres quatre parets, és a dir, en allò que tenim sota el nostre control –les nostres fàbriques o la nostra flota per a la distribució–. La resta de les emissions, el 90%, es produeixen aigües amunt o aigües avall Imagina’t tota la dificultat que comporta procurar que l’agricultor, el que aconsegueix els ingredients, el que produeix l’envàs, o qui gestiona els residus ho faci de manera adequada. Per a això hi ha d’haver milers de sinergies i col·laboracions entre tots els actors de la cadena, una cosa que representa un repte tremend perquè requereix inversions.

I els consumidors? Quin paper assumeixen en aquesta transició?

Molt bona pregunta. En moments inflacionaris com els que estem vivint, demanar al consumidor que pagui més és complicat. Sí que li podem demanar que s’informi perquè sàpiga com es produeix allò que consumeix i que col·labori dipositant els envasos al contenidor adequat perquè puguin tenir una segona vida. És essencial que el consumidor en prengui consciència.

Hi haurà prou recursos en el futur per alimentar la població mundial?

Diem que el 2050 haurem d’alimentar 9.700 milions de persones. Això serà complicadíssim amb un escalfament global que està impactant sobretot el sistema agrari, amb uns sòls cada vegada menys fèrtils, amb sequeres i les aigües torrencials que estem veient aquests dies. Necessitem una agricultura molt forta per fer front a tot el que ve. O, més aviat, al que ja és aquí.

I com ho podem canviar, tot plegat?

Haurem de canviar la forma com consumim, reinventar-nos i ser moltíssim més curosos amb la manera d’utilitzar recursos com l’aigua o l’energia. Potser fins i tot canviar el tipus d’aliments per uns que requereixin menys superfície de terreny per ser conreats, per exemple. Però, sobretot, hem de malgastar menys, com ho feien les nostres àvies, que ho aprofitaven tot.

Ha estat presidenta de l’Associació d’Snacks durant dos anys. Quines són les seues principals línies de treball?

Volem defensar els interessos del sector. Encara que siguem tots competidors entre nosaltres, tots tenim els mateixos interessos: defensar la reputació de la nostra categoria, treballar per la competitivitat del sector i que l’entorn regulatori sigui adequat.