Sempre la vida abans que la mort

Irpín va ser la fortalesa que va impedir l’avanç de les forces d’ocupació russes a Ucraïna. Butxa es va convertir en un cementiri amb centenars de ciutadans enterrats en fosses comunes. L’aeroport de Hostómel, una localitat intensament destruïda, va ser un punt clau de l’estratègia militar dels invasors.

Aquestes tres ciutats van pagar un preu molt alt tant en vides com en destrucció física, però l’heroisme dels seus defensors va impedir l’arribada dels russos a Kíiv. Un any més tard, els danys dels combats acarnissats són visibles en els diversos quilòmetres que separen les tres localitats. El pont d’Irpín, destruït per les forces ucraïneses per impedir el pas dels soldats russos, es reconstrueix lentament.

Els controls militars provoquen embussos quilomètrics. Muntanyes de cotxes destruïts pels projectils són cobertes lentament per una capa de neu. Edificis devastats continuen sense poder ser habitats i desenes de milers de persones viuen allotjats en cases de familiars o veïns.Tania Vojdavenko, de 38 anys, té dificultats per recordar aquells dies sense emocionar-se.

“Estava treballant com a vigilant de seguretat al supermercat Novus quan vaig veure una columna de trenta carros de combat avançar per la carretera. Em va semblar que vivia una pel·lícula. Al cap de pocs minuts van començar els trets”, recorda.Al Valevii, un company de 25 anys, el van tocar trets russos i el van traslladar al refugi.

“La cobertura telefònica era molt dolenta. Vam intentar aconseguir una ambulància, però ens van dir que no podien arribar fins on érem pels combats. I el noi es va morir al nostre costat”, explica la Tania.Després de passar tot el dia amagada va intentar arribar a casa, però hi havia franctiradors per tot arreu i era impossible travessar els carrers.

No va poder reunir-se amb els seus fills de 16 i 14 anys fins al cap de tretze dies. “Mai superaré el que vaig sentir aquells dies. Una por profunda em tenallava.

Vaig pensar moltes vegades que no els veuria mai vius”, diu consternada. Va aconseguir parlar algunes vegades amb ells. “El meu fill gran em deia que menjava molt bé quan era mentida”, comenta.El 10 de març va decidir sortir amb una bandera blanca i va arribar fins al refugi on eren els fills.

Encara que no hi havia llum “vaig reconèixer el meu fill per com em va abraçar”. “Ja estem junts de nou”, va ser l’únic que va poder dir. La filla va començar a tenir problemes amb la vista.

Alguns especialistes l’anomenen “ceguesa histèrica, que és una somatització probablement posttraumàtica”.Van tornar a una casa destruïda. La Tania i els seus fills es van trobar un gat abandonat entre la runa. “Vaig decidir quedar-me’l com a símbol del triomf de la vida i fa dos dies em vaig sentir molt feliç quan es van tornar a encendre tots els llums de la ciutat”, diu.El seu company Yuri Leviixnko, de 42 anys, va decidir anar-se’n de Butxa amb la seua esposa i els seus tres fills a casa dels seus pares en una zona en calma de la regió de Kíiv.

Quan va tornar el 7 d’abril, una setmana després que els russos es retiressin de la ciutat, es va trobar la porta de la casa destrossada, tots els electrodomèstics trencats intencionadament i els armaris remenats. “Buscaven diners i joies i es van emportar roba i calçat de la meua dona i meu”, recorda Yuri. Havien utilitzat alguns cotxes dels civils per envoltar els seus blindats i altres els havien aixafat amb les erugues.A la sortida de Butxa, un barri residencial amb habitatges unifamiliars de tres pisos està destrossat.

Algunes cases es van salvar miraculosament i conviuen amb altres de carbonitzades. Els cotxes cremats continuen aparcats als mateixos llocs en els quals els van deixar els seus amos. Als jardins jeuen fragmentades les bicicletes dels més petits.Anna Ignatieva, de 47 anys, recorda que el dia 25 de febrer va caure la primera bomba sobre el barri.

Un dia abans s’havien despertat amb el bombardeig contra l’aeròdrom, que es troba a pocs quilòmetres. Molts veïns van començar a marxar. “Jo no volia anar-me’n.

Però els russos van arribar poc després molt nerviosos i cridant a tothom que es tanqués a casa. A una amiga la van amenaçar de mort”, explica.Els combats eren intensos a la zona. Un projectil va tocar la teulada de la casa i va destrossar tots els vidres dels finestrals.

“Ens vam haver de refugiar al bany petit de la sala d’estar amb cinc veïns més”, recorda. Durant una setmana no es van atrevir a sortir per por dels franctiradors. “Al viure als afores acostumem a fer grans compres.

Teníem la nevera i un congelador plens”, explica. Però els combats es van intensificar i el 6 de març van abandonar la casa.Uns dies després van suplicar als russos que els deixessin tornar a casa per recollir alguna cosa roba i se la van trobar destruïda. “Aquell dia ens assabentem que s’havia creat un corredor verd per a l’evacuació de civils i decidim anar-nos-en.

Els russos ens advertien que els ucraïnesos ens anaven a matar”, declara.Van caminar a Bucha durant sis quilòmetres i, d’allà, els van portar a un poble a prop de Kyiv. “Tenia por de mirar per la finestra de l’autobús. Els soldats ens apuntaven amb els fusells.

Ni tan sols eren russos blancs. Eren mongols originaris de Buriàtia, una república de l’est de Rússia”, explica.Quan van tornar els van comunicar que la casa havia de ser enderrocada. L’Anna i el seu marit van buscar especialistes que els van confirmar que les parets mestres no estaven afectades i van començar a reconstruir-la, tot i que encara viuen a la casa d’uns veïns.

“Ens han demanat que guardem les factures i potser algun dia ens les paguen, encara que no m’ho crec”, diu.L’Anna s’emociona quan assenyala on era el sofà del menjador, el televisor i la cuina. Les dos habitacions eren al segon pis: una per a ells i una altra per al seu fill. El tercer pis estava buit.

Abans de la guerra havien pensat a utilitzar-lo com a gimnàs.En una cantonada de la paret carbonitzada algú ha escrit amb guix “I love UKI” acompanyat d’un cor. L’Anna somriu i diu: “Em vaig preguntar qui ho havia fet fins que vaig saber que va ser el meu net. Els nens sempre saben com distreure’s de la realitat.”L’Anna té clar que la reconstrucció d’una casa “sempre et proporciona emocions positives”.

Recorda que al tornar el 30 de maig, les flors del jardí eren plenes de cendra. Les va netejar i van tornar a créixer igual que “tornen a nàixer nous nens després de la invasió”.La casa dona a una llar d’infants que està envoltada d’edificis carbonitzats. Alguns tobogans i gronxadors han quedat inservibles i hi ha diversos joguets abandonats sobre la terra.

Fa temps que cap nen hi juga.A tres quilòmetres de Butxa hi ha Hostómel, una localitat que va patir una de les batalles més acarnissades de la invasió russa. L’aeròdrom va ser assaltat per unitats aerotransportades al mateix temps que unitats blindades travessaven la frontera entre Bielorússia i Ucraïna. Soldats txetxens, que lluitaven amb els russos, van ser els encarregats de llançar l’atac.

La idea era controlar l’aeròdrom per assetjar la capital després d’avançar i prendre les localitats dels voltants, com Butxa i Irpín.Natalia Chut, de 38 anys, es va protegir amb altres veïns en un dels refugis. Afirma que durant els primers dies “els txetxens ens van utilitzar com a escuts humans i només podíem ser on ells volien”. En la retirada, la Natalia va ser obligada a viatjar a Bielorússia amb el seu fill de 14 anys.

“A Bielorússia no entenien què hi fèiem. Al cap de tres dies després vaig viatjar fins a Polònia i vaig poder tornar de nou a Ucraïna”, comenta.A dos quilòmetres de l’aeròdrom, cinc blocs de setanta pisos cadascun van quedar completament destruïts. Unes 1.500 persones es van quedar sense casa.

Un grup de voluntaris entrega cada dia racions de menjar per a centenars de persones mentre les excavadores enderroquen els murs dels edificis ruïnosos i aplanen el terreny per tornar a reconstruir-los.Un estudi ha xifrat les destrosses de Hostómel en 330 milions d’euros. Com a resultat de les hostilitats, el 40% dels 11.800 immobles de la localitat van ser destruïts, entre els quals centenars d’edificacions industrials i magatzems. Un projecte anomenat Neoeco, amb finançament francès, s’encarrega de la reconstrucció.Un dels voluntaris és el Mazay (pseudònim), de 50 anys.

Organitza punts específics de calefacció i internet per als veïns. Ens mostra el seu edifici: és una muntanya de runa. Què se sent quan casa teua ja no existeix? “Només vaig poder salvar els discos durs de l’ordinador, però la casa del futur serà millor”, respon amb un somriure.

Reconeix que el pitjor ha estat perdre tot l’arxiu fotogràfic que guardava des de finals dels noranta.“Els txetxens em van fer fora de casa després de llançar una granada al menjador i em van obligar a ficar-me en un refugi, on vaig passar trenta-vuit dies. El 31 de març, el dia que se’n van anar els orcs [els esclaus de la por d’El Senyor dels Anells], vaig sortir per fi i vaig veure la llum”, explica. Té una fotografia d’aquell dia i amb prou feines se’l reconeix.

“Tinc un tatuatge al pit amb un símbol ucraïnès. Si els invasors d’aquesta zona haguessin estat russos de veritat, m’haurien matat”, explicaDurant la seua infantesa, l’àvia del Mazay li va explicar històries de supervivència durant el setge de Leningrad de la Segona Guerra Mundial, un dels més terribles de la història i que va deixar 750.000 víctimes mortals. L’home reconeix que hi va pensar molt els dies que va estar tancat i assegura que té molt clar que la clarividència de la seua àvia li va servir per suportar el captiveri.