La factura del Brexit 10 anys després

Deu anys després del referèndum del Brexit, el Regne Unit pateix encara les seqüeles en l’àmbit econòmic –a més del social i el polític–, reactivant la necessitat d’un nou acostament cap a la Unió Europea (UE), el seu principal soci comercial.

El Regne Unit és actualment la sisena economia del món a nivell global, amb un producte interior brut (PIB) estimat en uns 4,26 bilions de dòlars (3,67 bilions d’euros). Tanmateix, un estudi del National Bureau of Economic Research (NBER) publicat el desembre passat va estimar que el Brexit va reduir el creixement del PIB britànic entre un 6 i un 8%.

Per la seua part, el deute acumulat britànic se situa en el 95,5% del PIB del país, els seus nivells màxims des de la dècada del 1960.

A més, el 23 de juny del 2016, després de tancar les urnes, la lliura esterlina se situava en 1,50 davant del dòlar dels EUA i en 1,31 dabant de l’euro. Deu anys després, cotitza a 1,34 i 1,15, respectivament, una depreciació d’entre l’11 i el 12%.

El Brexit ha convertit el Regne Unit en un lloc menys atractiu per invertir. Segons l’NBER, la inversió en el país és entre un 12% i un 18% inferior al seu potencial, a banda de la més baixa de les nacions industrialitzades del G7.

La incertesa sobre el divorci europeu va impactar així mateix en la productivitat de les empreses, va minvar la innovació i va empènyer les multinacionals a traslladar operacions a territori de la UE.

Segons el Banc d’Anglaterra, la inflació britànica ha acumulat una pujada total del 40,9% des del juny del 2016 fins a l’abril del 2026 –amb un repunt anual del 3,40%–, resultat d’una combinació de factors, com l’impacte de la pandèmia o les guerres a Ucraïna i Orient pròxim, unit al Brexit com a agreujant estructural.

Aquesta persistent pressió i la inestabilitat política, amb episodis com el fallit minipressupost de la conservadora Liz Truss –la primera ministra que amb prou feines va durar 45 dies en el càrrec–, van augmentar el pànic fiscal i van erosionar la confiança inversora en el país. Com a conseqüència, la rendibilitat dels bons sobirans a 30 anys va pujar per sobre del 5,8%, el seu màxim nivell des del 1998, i encarint dràsticament el finançament de l’Estat.

La Unió Europea és el principal soci comercial del Regne Unit i suposa un 41,4% de les exportacions totals, molt al davant dels Estats Units, que ocupa el segon lloc, però el Brexit ha imposat més traves burocràtiques, controls duaners i ha incrementat els costos.

L’Oficina de Responsabilitat Pressupostària (OBR) estima que tant les exportacions com les importacions britàniques seran, a llarg termini, un quinze per cent inferiors que si seguís a la UE.

Recuperar competències

Tot i així, la seua sortida del bloc europeu també li ha permès recuperar un seguit de competències per firmar els seus propis tractats comercials amb altres mercats mundials, com Àsia-Pacífic, sense dependre de Brussel·les.

Encara que les previsions suggerien que el Brexit reduiria dràsticament la immigració cap al Regne Unit, la realitat és que va reduir el nombre de treballadors procedents de la UE, al frenar la lliure circulació, però el país va atreure més immigració de països extracomunitaris, com l’Índia. Després d’endurir els requisits migratoris i limitar els visats, la migració neta al país va caure l’any passat gairebé un 50%.

El Brexit deixa darrere seu sis primers ministres al 10 de Downing Street i, ara, Nigel Farage, artífex clau del Leave el 2016, capitalitza el desencant social liderant la formació populista de dretes Reform UK. Farage encapçala les enquestes per a les generals del 2029 amb una marcada agenda antiimmigració i de retallades fiscals.

Després d’anys de refredament, la tornada d’un govern laborista amb Keith Starmer el 2024 va suposar també el “replantejament” de les relacions amb Brussel·les, encara que va mantenir línies roges com la tornada al mercat únic o la lliure circulació de persones.

Starmer va assegurar recentment que el Brexit ha fet el Regne Unit “més pobre”, “més feble” en matèria de seguretat i a més ha disparat la immigració, per la qual cosa el seu Govern busca tornar a posar el país “al cor d’Europa”. A banda d’acords bilaterals en comerç, o defensa, aquest reseteig es materialitzarà el 2027 amb la tornada del Regne Unit al programa d’intercanvi Erasmus+.

El Brexit es va firmar el 2016 amb un suport del 52% davant del 48%; avui, segons YouGov, el 70% dels britànics recolza un vincle més proper amb la UE.

El Govern de Starmer va arribar al poder parlant d’aconseguir el creixement econòmic, però li ha resultat molt difícil assolir-ho, i “reincorporar-se a la Unió Europea és una possible palanca de creixement que l’Estat britànic podria utilitzar per reactivar el creixement, la qual cosa generaria ingressos fiscals”, segons assenyala el professor de Política de la Universitat de Cambridge Peter Sloman.

Però el rumb que prendrà el Govern sobre aquest tema dependrà de si Starmer continua al capdavant del Govern després que el primer ministre hagi vist desafiat el seu lideratge en el laborisme per Streeting i per l’alcalde de Manchester, Andy Burnham.