La República d’Almacelles
Encara falten països al planeta. Caldria proclamar la República d’Almacelles. Gairebé ho diu com si encetés una cançó cigarreta Xavier Baró. L’amacellenc en sap un niu d’estats propis, únics, originals, fumejants. Un dia es va autodeterminar del món i ho va anunciar: “Jo seré jo. La persona és inexplicable”. I es va fer independent.
A Baró no se’l veu ni se’l reconeix. Fa temps –i ara passa el mateix– a una entrevista a una ràdio de Barcelona (mai de Catalunya) l’entrevistador li va preguntar: “Com es veu el món des de Lleida?” I ell va contestar: “Una mica més alt que des de Barcelona”. Clap-clap. Així és: “Els lleidatans som apàtrides dins de Catalunya”. Som undergrounds. Ell i tants d’altres en saben molt de viure al búnquer, al cau, a la gàbia: són la República dels undergrounds. També la monarquia. El tot i el talp: sota terra.
“Lleida és el Mississipi” de Catalunya. Nosaltres som els de color. És clar, de color negre. Negre per sota, negre que no es veu, negre que taca, negre lluny. Negre escarabat, gat, avinagrat. Tancats amb pany i forrellat. I no parleu massa. Cantar, tampoc. “Les teues cançons són tristes, llargues…”. Li diuen. “Les teues cançons són massa personals”. I com han de ser? Impersonals? Artificials? Bronquials? Nodals? Piramidals? Eh?
Ho xerrem pels descosits presentant a la Irreductible el seu llibre S’invoca joglaria (Fonoll). L’ha fet per ser “cronista de mi mateix”. Explicar-se ell, que no l’expliquin els altres. I si no t’expliques, t’expliquen. Som una explicació: aquesta és la nostra nació-autodeterminació. Per això és un llibre d’aventures. Zig-zag. Puja-baixa. Amunt-avall. Ara i adés i després. Personal, emocional, racional, animal, terrenal, sideral. Com diu l’home tot: filòsof, matemàtic, físic, inventor, escriptor, místic, teòleg... Blaise Pascal: “El centre és a tot arreu, la circumferència no és enlloc”. El francès era de Lleida sense saber-ho. Si ho investiguem segur que té ADN d’Almacelles.
Baró no invoca joglaria: invoca llibertat. “Ja no hi ha espai per a l’aventura”, diu. Ja no hi ha espai ni temps per a la llibertat. Baró ahir cantava per avui i avui ho fa per demà. La llibertat és el centre i el centre és a Almacelles. Al segle XXI els rucs encara no ho entenen, però ja pots xiular si l’ase no vol beure-veure.
