La fi de la Il·lustració

Fa uns quants articles em vaig referir als quatre pilars del poder geopolític: el poder energètic, el poder militar, el poder econòmic i, abraçant-ho tot, la voluntat política de tenir poder. Hem dedicat uns quants articles a desenvolupar aquests aspectes, però l’article d’avui va referit a si tenim la voluntat d’exercir el poder geopolític i amb quines armes intel·lectuals volem fer-ho.

El juny del 2018, Henry Kissinger publicava un article a The Atlantic que duia per títol “Com acaba la Il·lustració”. Segons ell, l’època de la Il·lustració del segle XVIII pretenia sotmetre les veritats tradicionals a una raó humana alliberada de qualsevol premissa. Kissinger considerava que el propòsit d’Internet s’enfocava a la provisió de coneixement mitjançant l’acumulació i manipulació de dades en constant expansió. Amb aquesta idea, concloïa: “els individus es converteixen en dades, i les dades passen a regnar”.

Si el Segle de les Llums, escriu, “va començar amb idees essencialment filosòfiques difoses per noves tecnologies, la nostra època avança en la direcció contrària. Ha generat unes tecnologies potencialment dominants a la recerca d’una filosofia que la guiï. Altres països –vegeu els Estats Units o la Xina– han fet de la intel·ligència artificial un gran projecte nacional”. I referint-se als Estats Units, demanava al Govern que considerés la possibilitat de crear una comissió presidencial de pensadors eminents que ajudessin a desenvolupar una visió nacional. Perquè, diu ell, hi ha quelcom segur i cert: si no comencem aviat aquest esforç, no trigarem gaire a adonar-nos que hem començat massa tard. I començar massa tard pot tenir molts efectes, un dels quals té a veure amb qui tingui aquest poder i com l’empri. I Europa? Bé, gràcies.

A la Il·lustració del segle XVIII, foren les idees filosòfiques les que van donar sentit a les tecnologies, que es van anar desenvolupant gradualment, i que inundaren després la Revolució Industrial. El centre era l’ésser humà pensant, que irradiava amb les seves filosofies l’ús de les tecnologies, arribant àdhuc a donar forma a noves idees que van transformar profundament el món, com ho fou, singularment, el marxisme, avui en dia transmutat en noves lluites de classes.

Potser avui es viu el racionalisme de manera molt profunda. I atès que l’esperit no existeix per a una gran quantitat de persones, sorgeix la qüestió que la tecnologia actual, la Il·lustració del segle XXI, està òrfena de filosofia. No és el pensament sobre què és o què no és l’ésser humà allò que mou el món, sinó que el mou la tecnologia, i això deixa moltes persones sense punts de suport vitals. I si hi afegim que els qui dominen les noves tecnologies es converteixen i es creuen éssers superiors, això fa que els qui en són dependents passin a ser els seus serfs.

Són conceptes que podem trobar en obres de Yuval Harari. En una d’elles (Homo Deus) afirma que “els gurus de les noves tecnologies estan elaborant religions valentes i noves que tenen poc a veure amb Déu i tot a veure amb la tecnologia. Unes religions valentes que prometen totes les recompenses antigues (pau, felicitat, prosperitat i àdhuc vida eterna), però ja aquí a la Terra, i amb l’ajuda de la tecnologia, en lloc de després de la mort i amb l’ajuda d’éssers celestials”. Es tractaria de dues noves tecnoreligions: el tecnohumanisme i la religió de les dades.Però aquesta mena de nirvana a la Terra que proclama Harari es contradiu amb allò que ell qualifica com “la classe inútil”. En concret, escriu: “al segle XXI podem assistir a la creació d’una nova i massiva classe no treballadora: persones sense cap valor econòmic, polític o àdhuc artístic, que no contribueixen a la prosperitat, al poder i a la glòria de la societat”. I afegeix que aquesta classe inútil no només estarà desocupada, sinó que serà “inocupable”.

Cal suposar que aquesta classe inútil no entrarà en les recompenses de les noves “religions valentes”, i, en aquest cas, caldrà aplicar mesures correctores en contra seva, o, potser, en benefici d’aquells que han estat elegits per les noves religions.

Tot plegat em du a pensar que el món actual ha superposat la tecnologia per sobre de la filosofia i, òbviament, de la religió. Una nova Il·lustració, que en tot cas és òrfena de la base humanista que va existir al segle XVIII. Considerant en aquest cas el terme humanista en el seu sentit més humà, és a dir, on també hi caben les persones pertanyents a l’anomenada classe inútil que, òbviament, tenen un valor suprem que transcendeix la seva pròpia vida terrena.