D’actiu a zero, passant per zombi

Podem distingir tres fases (activa, zombi i zero) de la religió cristiana (en totes les seves branques), i fins i tot hi ha un mètode empíric bastant senzill per a caracteritzar cadascuna d’aquestes fases, i marcar les transicions d’una a altra.

En la fase activa, l’assistència al servei dominical i la pràctica sacramental és elevada. En la fase zombi, la pràctica dominical ha pràcticament desaparegut, i la sacramental també, però els tres ritus de pas que acompanyen el naixement, el matrimoni i la mort segueixen estan emmarcats en l’herència cristiana. Una població cristiana zombi ja no va a missa o al culte, però la majoria continuen batejant els seus fills, àdhuc en la major part de confessions protestants, on el baptisme dels acabats de néixer no és tan central com en el catolicisme.

En l’altre extrem de la vida, una societat cristiana zombi seguirà desestimant majoritàriament la incineració, que fou rebutjada durant molt temps per l’Església catòlica. El declivi de la pràctica i de les directrius religioses ha donat lloc a un primer estadi de secularització zombi, en què es conserven la majoria dels costums i valors de la religió desapareguda (en particular, la capacitat d’emprendre accions col·lectives). L’estadi zombi d’una religió és la primera fase de la secularització. És just llavors quan apareixen creences substitutives, generalment idees polítiques fortes, que organitzen i estructuren els individus de la mateixa manera que ho feia la religió. Tot i que pertorbades per la desaparició de Déu, les societats zombis continuen sent coherents i capaces d’actuar.

I, a més, tenim el tema del matrimoni. El matrimoni civil del període zombi conserva, en les seves obligacions i en la seva relació amb la procreació, els trets essencials del matrimoni cristià. Per tant, els antropòlegs tenen la sort de disposar d’una mena de data oficial respecte de la desaparició de la forma cristiana del matrimoni: la de la instauració del “matrimoni per a tothom” o matrimoni igualitari. Si el matrimoni entre persones del mateix sexe es considera equivalent al matrimoni entre persones de diferent sexe, podem afirmar que la societat en qüestió ha arribat a l’estadi zero de la religió.

No es tracta, evidentment, de tornar sobre les polèmiques que van envoltar la legalització del matrimoni igualitari, sinó de veure-ho com un excel·lent marcador antropològic que permet determinar la fi absoluta del cristianisme com a força social.

Per la seva banda, la fase cristiana zero es caracteritza per la desaparició del baptisme com a ritus social de presentació comunitària, i per l’augment massiu de la incineració. És allò que estem vivint actualment en bona part de les societats occidentals. De fet, podem constatar en la pràctica que l’estadi zombi no és el final del camí. Els costums i els valors heretats de la religió es marceixen o exploten, i finalment desapareixen; i llavors, però només llavors, apareix el que estem veient, un buit religiós absolut, amb individus privats de qualsevol creença col·lectiva substitutiva. Un estadi zero de la religió. És en aquest punt on la globalització triomfa, produint societats atomitzades on ja ni tan sols és concebible que l’Estat pugui actuar eficaçment.

La durada del procés mostra fins a quin punt implica la seva irreversibilitat i la de les seves conseqüències. La matriu religiosa original es va anar construint lentament entre el final de l’Imperi romà i la plena Edat Mitjana, i després es va condensar amb les Reformes protestants i catòlica. Si és l’arribada a un estadi religiós zero el que ha fet desaparèixer el sentiment nacional, l’ètica del treball, la noció d’una moralitat social vinculant, o la capacitat de sacrifici per la col·lectivitat, ens trobem que l’absència de tots aquests conceptes viscuts constitueixen la fragilitat d’Occident.

I això ens porta també a altres conclusions. Si als països protestants les tendències nacionals i religioses es troben tan imbricades, hom pot sospitar que el col·lapse de la religió pot implicar el del sentiment nacional. El protestantisme zero defineix més una nació zero que a una nació inerta.

Pot ser que el liberalisme clàssic abracés el lliure comerç i matés de fam les poblacions ocupades, però va coexistir amb un protestantisme actiu, que mantenia unida la societat i va dotar els ocupants d’un súper jo i d’un ideal del jo (la salvació), i va acompanyar la revolució industrial. El neoliberalisme vigent, en canvi, ha emancipat les finances i ha procedit a la destrucció de l’aparell productiu. En el seu mercat pur i perfecte es mouen homes sense moral, simplement cobdiciosos.

Darrere del protestant actiu del primer liberalisme i el protestant zombi de l’estat del benestar, l’home ideal del neoliberalisme és un protestant zero. I això també es pot aplicar, en menor grau, als catòlics.