El meu Lluís Virgili

Lluís Virgili i Farrà va néixer a Manresa el 16 de juliol del 1925, però quan era ben petit la seva família es va traslladar a viure a Lleida, i aquí no va parar de fer-hi arrels. I tant, si en va fer. Era membre d’una família que estimava la música, i a ell també se li va encomanar el cuquet.

El 1934 (un any políticament complicat) va tornar al Bages, en aquest cas al Monestir de Montserrat, per tal d’integrar-se a l’Escolania, bressol de tants i tants bons músics catalans.

Però, malauradament, només hi va poder fer dos cursos, perquè el juliol del 1936, quan va començar la Guerra Civil Espanyola, va tornar a viure a Lleida, i, afortunadament, va tenir la sort de sobreviure al bombardeig que va perpetrar l’aviació feixista italiana al Liceu Escolar, on van morir moltes criatures i alguns professors.

Quan va haver de començar a guanyar-se la vida, va triar ser linotipista, com ja ho havia estat el seu pare. De tota manera, la música el va continuar acompanyant, i va anar formant-se amb l’objectiu d’esdevenir director de masses corals.

El gust per la música el va portar a ser membre de l’Schola Cantorum de la parròquia de Sant Joan de Lleida i, a partir del 1952, va refundar i consolidar l’Orfeó Lleidatà. I d’aquesta institució en va ser director musical, ni més ni menys, que durant trenta-vuit anys! Que aviat està dit...

Aquell mateix 1952 es va casar amb Teresa Trilla, i d’aquest matrimoni en van néixer tres infants, la Teresa, en Lluís Maria i la Montserrat, que han estat ben actius i ens han ajudat a diverses entitats a tirar endavant l’agenda del centenari del naixement del seu pare, d’en Lluís Virgili.

Inquiet com fou sempre, dos anys després (el 1954) se’n va anar a treballar a França, i després a Suïssa, però aviat va trobar a faltar la boira i la calor (les dues estacions de Lleida), i el 1963 s’hi va instal·lar definitivament, posant en marxa una impremta.

Tornem, però, a la seva activitat musical. L’Orfeó Lleidatà, sota la seva direcció i amb la seva mà ferma i vigorosa, va anar creixent en qualitat i repertori. Un repertori que ell va anar ampliant, de la polifonia clàssica als espirituals negres, i de la música coral tradicional catalana als nous plançons de la Nova Cançó.

En època de foscor (de molta foscor a Lleida), Lluís Virgili va treballar per valoritzar la música pròpia i per incorporar músiques d’arreu del món al repertori de l’Orfeó, i això va possibilitar la seva participació tant en festivals de jazz com de música religiosa, i tant a Catalunya com arreu d’Europa. Això és fer marca Lleida i això és obrir portes.

Per a Lluís Virgili cantar era un testimoni d’amor a Catalunya i a la seva gent, i una crida per fer possible la continuïtat de la nostra història, tant de la musical com de la cívica. Ell entenia, i és així, que els cors i els orfeons són maons de la paret nacional que aixequem entre tots.

Molt interessat per la formació musical i humana dels més petits, l’any 1968 va impulsar unes colònies que es van anomenar “Cantarelles d’Estiu”, que es van fer al poble de Tírvia, al Pallars Sobirà.

Abans però, el 1963, havia engegat els Cursos Internacionals de Direcció Coral a les Terres de Lleida. Per tirar-ho endavant va comptar amb un equip molt bo i internacional, i tot plegat culminava amb un súper concert a la Seu Vella de Lleida, que estava llavors en ple procés de reconstrucció. La meva família no hi faltava mai, i recordo un Lluís Virgili enèrgic, exigent, ambiciós, radical. Era un goig i alhora una espelma encesa cap a l’excel·lència i un futur digne. Aquestes esperances de llavors també li devem al mestre. I aquesta és la imatge que vaig tenir sempre d’ell. Algú que, en el camp de la música, va tornar a Ponent els conceptes d’excel·lència i d’ambició, algú que ens va dignificar. Per això crec que tots els lleidatans li devem públic homenatge.

Aquesta iniciativa dels cursos internacionals va durar més de trenta anys, i potser seria el moment de pensar en la seva continuïtat, per tal de tornar a posar Lleida al mapa europeu del cant coral. D’un cant coral que, amb un Seat 600, es va estendre per pobles i ciutats de Ponent i del Pirineu, ajudant a crear molts cors i orfeons.

L’any 1980 va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya, a la llista de Convergència i Unió encapçalada per Joan Oró, i des d’aquest càrrec també va fer mans i mànigues per contribuir a l’enlairament de la cultura popular, la catalanització i la integració de tothom, i per la promoció del món rural.

Lluís Virgili fou sinònim de Música, Cultura i Pàtria. I ho feu amb treball, esforç, constància i passió. No va estar exempt de xocs amb tercers, perquè tenia un caràcter fort i determinat. Però necessitem molts Lluís Virgilis amarats dels seus ideals i del seu mètode.