Posar límits als fills

Moltes dinàmiques socials segueixen l’efecte pèndul. Després d’un temps de relativisme ve una època d’atractiu per la seguretat. Després del rigor ve la laxitud. A l’educació ha passat i està passant això mateix. Fa anys, l’educació es basava en la disciplina, la por, el càstig, els correctius i les normes estrictes. Ara l’educació als infants ha passat a ser més “bonista”, més tova, sobreprotectora i lliure de límits clars.

Els psicòlegs estem observant un augment de comportaments desafiants i desobedients en la infància que esdevenen antisocials i incívics en l’adolescència.L’educació més permissiva dels últims temps hi té a veure? Són necessaris els límits?Clar i ras: sí, ho són. Els infants necessiten límits coherents i clars, des de l’amor, el suport i la comprensió. El nen necessita un marc de referència que li permeti entendre que la seva identitat i llibertats acaben on comencen les dels altres. Cal que entenguin que no estan sols al món i que han d’aprendre a conviure amb els altres, entendre fins on poden arribar i el que s’espera d’ells. Si no es posen límits, ells no se’ls sabran posar i tampoc els sabran posar als altres. A més, posant límits als nostres infants els estem entrenant en la gestió de la frustració, la ira i l’avorriment. Un cop entenem que els límits són necessaris, com ho operativitzem?Davant d’un comportament que vulnera un dels límits establerts, com cal procedir?Primer. Exposar al menor la “conducta problema”, les conseqüències futures de mantenir-la i, el més determinant, oferir-li una alternativa de conducta, bo i justificant-lila seva bondat. Tot això pressuposa que hem mantingut la calma i hem pogut parlar amb assertivitat i amor, ajustant el discurs i l’argumentació al nivell cognitiu de l’infant. En aquesta primera passa cal també tenir present que ni s’ha de cedir ni s’ha de perdre la calma davant actituds defensives o desafiants. Cal mantenir la consigna establerta amb un to de veu clar i directe.Segon. Expressar-nos en clau positiva, és a dir, no focalitzar-nos en allò que no volem sinó en allò que ens agradaria i en el perquè del comportament del nostre fill.Tercer. Evitar reduir la “conducta problema” amb el càstig positiu (xantatge, violència física o verbal, etc.) i optar pel càstig negatiu (treure privilegis, ignorar, etc.). Amb tot, millor encara si ens centrem en la “conducta desitjable” oferint reforç positiu quan es produeix (elogi, reconeixement, mostres afectives, etc.).Quart. Intentar revertir la “conducta problema”, abans que esdevingui un hàbit. Per tant, és desitjable que els límits s’instaurin des que apareix la conducta a corregir.Cinquè. Cal anar avaluant si els límits que marquem als fills són proporcionats, raonables i validants, per no caure en un excessiu control, privació, incapacitació o sobreprotecció.Sisè. Els límits que marquem cal que siguin respectats per totes les persones de referència de l’infant, a més coherència, més efectivitat.Posar límits als infants no és senzill i no sempre ho farem perfecte. Ser pares és un repte diari que ens posa en crisi tot sovint. Amb tot, quan ens sentim perduts o dubtosos, sabem que la pràctica de l’amor incondicional als nostres fills és el bon marc de referència per continuar avançant.