Déjà-vu

Tots hem experimentat la sensació de déjà-vu, és a dir, que allò que estem veient o vivint ja ho hem vist o viscut abans sense poder-ho identificar correctament ni en l’espai ni en el temps. Davant d’un déjà-vu, normalment, ens preguntem si “això ja ho he viscut?” i ens autoresponem, gairebé immediatament, negativament. Aquesta incoherència genera uns segons de confusió i perplexitat.

Perplexitat, també, ha estat la sensació de molts científics que han intentat teoritzar sobre aquest fenomen curiós i comú.

El déjà-vu s’havia relacionat amb errors en les àrees cerebrals relacionades amb la memòria i s’havia vinculat a simples sensacions fugaces de familiaritat. Amb els avenços proporcionats per les tècniques de neuroimatge, investigadors com Akira O’Conor han constatat que es tracta d’un fenomen neurològic molt més complex.

S’ha vist que la sensació de déjà-vu s’inicia en el lòbul temporal del cervell, una estructura ubicada a la part lateral de l’encèfal, encarregada del processament de la informació sensorial auditiva, la memòria i el llenguatge. Aquesta àrea envia un senyal a la regió frontal de l’encèfal, indicant-li que l’experiència s’està repetint. L’escorça frontal, dedicada a la presa de decisions, l’avaluació i l’anàlisi de la informació, contrasta la coherència del missatge rebut fent un repàs ràpid de les experiències passades –fet comprovable perquè s’activen les estructures de la memòria a llarg termini–. Quan l’escorça frontal constata la no coherència entre la situació present i el que s’ha viscut en el passat, genera la sensació de déjà-vu.

La pregunta que sorgeix davant la constatació científica de les diverses activacions cerebrals en el fenomen del déjà-vu és: per què l’escorça temporal envia aquest senyal erroni a l’escorça frontal?

Sembla que la dopamina, un neurotransmissor amb gran excitabilitat, és la clau. Aquestes són les evidències:

La primera. Les drogues, que augmenten els nivells de dopamina, provoquen més experiències de déjà-vu.

La segona. Els atacs epilèptics, que augmenten l’activitat elèctrica neuronal de la zona temporal, produeixen també nombroses experiències de déjà-vu entre els qui els pateixen.

La tercera. Les proves de neuroimatge, com el PET o RMF, mostren un patró d’activació temporal-frontal inusualment elevat i ràpid durant una experiència de déjà-vu. Això ens indica que aquesta experiència va més enllà d’un simple error de memòria que se circumscriuria només a l’àrea temporal.

La quarta. Els joves, amb més activació dopaminèrgica, experimenten més episodis de déjà-vu que les persones grans. Així, una mala memòria no correlaciona amb els déjà-vus.

Per tant, es creu que el senyal erroni que envia el lòbul temporal a l’escorça frontal és degut a una sobreexcitació dopaminèrgica que, en individus sans, es pot produir per una situació d’estrès o sobrecàrrega d’estímuls. En conseqüència, experimentar un déjà-vu es podria interpretar com un símptoma que ens hauria de fer parar màquines o reduir intensitat, ja que posaria de manifest una disfuncionalitat cognitiva deguda a una sobreexcitació dels sistemes cerebrals dopaminèrgics.