SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Em fa adonar el meu amic que el nom artístic del músic de Guissona, dels millors de l’escena catalanesca, s’hauria d’escriure El Petit de Ca l’Eril. Sona igual que cal Eril, no n’altera el contingut i, en canvi, l’elisió podria contribuir a la correcció gramatical que tanta falta ens fa. Potser algú dirà: “És una llicència artística, home!” Doncs, per aquesta raó tothom que escriu deficientment podria al·legar el mateix. Tots tenim algun rampell d’artista. Però aquesta no deixa de ser una qüestió menor, perquè el que realment em deprimeix és constatar com els qui des del 1978 han ensenyat a l’escola i als instituts a escriure i a parlar català no hagin aconseguit que una majoria dels que foren els seus alumnes no escriguin correctament la conjunció que introdueix oracions finals amb el verb en subjuntiu perquè, i s’entestin a escriure per a què. Però, aquests errors són peccata minuta davant els que es fan amb l’ús del gerundi quan indica una acció posterior a la de l’oració principal, de la preposició a davant el complement directe, de la preposició de davant la conjunció que, i, en fi, tots els mals que vindran com més imparablement es catanyolitzi la llengua. El meu desànim per aquestes coses de la llengua, en realitat, no és sinó una extensió de la depressió funcional que es manifesta en un pessimisme que s’està convertint en crònic cada dia que passa quan escoltes les notícies que ens anuncien que aquesta tardor els qui anàvem tirant també les començarem a passar més magres que Caín. El panorama, certament, es presenta apocalíptic. Quan el senyor Jerome Powell, president del Sistema de la Reserva Federal dels EUA, anuncia als seus conciutadans (que venim a ser tots nosaltres els de la UE) que per frenar la inflació les llars i les empreses patiran dolor i, a l’uníson, Emmanuel Macron els diu als francesos que arriba la fi de l’abundància, i els experts en bombes atòmiques que si es desencadena un atac nuclear cinc mil milions de persones al món moriran de gana, potser sí que es farà realitat, abans d’hora, per a tothom sense distinció de classes, allò evangèlic del plor i cruixir de dents. No em puc imaginar quina resistència a la frustració i al patiment podrà tenir alguna gent davant les calamitats que s’anuncien quan aquest estiu per manca de glaçons ja s’estirava els cabells i s’esquinçava el banyador.

tracking