De què serveixen els savis?

Havent-hi com hi ha tanta saviesa, tants ensenyaments, tants bons consells, tanta lucidesa, tants avisos i premonicions i tants encerts en les paraules de literats, assagistes, filòsofs, historiadors, en fi, tant criteri civilitzador des dels orígens dels temps de l’Homo sapiens, ¿per què, en canvi, han servit tan poc per evitar el desconcert i el desassossec en què una gran majoria de persones del nostre món viu actualment? ¿Per què no han estat convincents i útils les reflexions dels qui han parlat sàviament a fi que no haguéssim de repetir la majoria dels mals que han desolat i estan arruïnant el nostre món? ¿Per què la gran majoria dels humans ensopeguem dues, tres, quatre vegades amb la mateixa pedra i tenim una memòria tan feble o tan poca memòria? Són tan desoladores les respostes que encara ho són més quan hem tingut la dissort de conèixer deixebles dels savis, gent llegida i viatjada, que han esdevingut autèntics monstres: cínics incitadors i aprofitats de tota mena de conflictes socials, ètnics, religiosos, econòmics, tecnològics i bèl·lics. Promotors de guerres, de manipulacions i especulacions financeres; inductors de la ciberproletarització, de la manipulació informativa i la corrupció del llenguatge; depredadors ecològics, traficants d’éssers humans i mantenidors i guardians estratègics dels abismes entre la riquesa i la pobresa. Ens compadim repetint-nos que som contradictoris, que no practiquem allò que asseverem perquè tenim el privilegi de ser-ne l’excepció. I estem convençuts que som maniqueus per naturalesa, que l’aurea mediocritas és pura poesia, igual que l’estoïcisme que practiquen alguns éssers excepcionals o desesperats com el qui, com deia Fray Luis de León, huye del mundanal ruído/ y sigue la escondida/ senda, por donde han ido/ los pocos sabios que en el mundo han sido. Serà que Mark Twain tenia raó quan afirmava que la sensatesa i la felicitat són una combinació impossible? Podem sobresortir tant fent el bé com el mal i sempre hi haurà algú que ens superarà. Potser ho remeiaríem una mica si féssim cas a B. Russell quan diu: ¡Que agradable seria un món en què no es permetés a ningú operar en borsa a menys que hagués passat un examen d’economia i poesia grega, i en el qual els polítics estiguessin obligats a tenir un sòlid coneixement de la història i de la novel·la moderna!