L’antítesi de la televisió

Sí. Tenen totes la raó. Per què, de tant en tant i més vegades de l’aconsellable, veig No somos nadie a Ten? Ho confessaré, perquè cada cop que ho veig em faig creus que existeixin espectadors que s’enganxin al més diàfan exemple de com no s’ha de fer un programa de televisió. Bé, n’hi ha pocs, sí, però n’hi ha. I a les xarxes socials, uns quants més. Per no avorrir, només un exemple. Aquest divendres. Connexió amb Oviedo amb una influencer, que ves a saber si parlava des de casa. Pràcticament sense imatges. Res d’analitzar els premiats, ni tan sols esmentar qui eren. No, el cas era comentar com anava vestida la família reial i l’exclusiva era que la princesa Elionor semblava una dona de 50 anys. Horror. I una altra cosa, pel que sembla, a Carlota Corredera, que encara va per primer de primària en l’assignatura de presentadora, algú li hauria de prohibir el seu patètic parlar en directe a través de l’orellera i mirada a càmera i els seus “ara què toca? Ho dic jo? Ah, no comento imatges? Què faig?” Sisplau. És una caricatura. I a més, dolenta.