La traça de Fabra
Després d’Escrits sobre llengua, dins la col·lecció Argent Viu, Pagès Editors donava a l’estampa, també de Josep Murgades, Escrits sobre Fabra. Estudiós de l’obra, el professor Murgades s’hi pregunta sobre la vigència, encara avui, d’aquesta obra que va ser tan eficaç com operativa. Una proposta codificadora de la llengua estrictament referida, en un principi, a la forma, que va comptar amb l’indispensable suport difusor i legitimador. A hores d’ara, diu Josep Murgades, “tot i les deficiències endògenes d’aquest suport, així com a desgrat de les agressions exògenes de dues dictadures espanyoles i d’una transició absolutament desvirtuada, el cert i positiu és que la llengua, millor o pitjor, perdura –i, comparativament, més llampants ho fan encara la literatura i la cultura que hi són vinculades”. Destaca també que això no obsta perquè continuï subsistint el risc tantes vegades denunciat pel mateix Fabra de la dialectalització, és a dir, la conversió del català en una mena de subvariant geogràfica de l’espanyol. I és per no degradar-la, la llengua, que continua essent de vital importància seguir la traça modèlica de Fabra. Per això és que la consciència lingüística dels parlants també ha de servir, respecte Pompeu Fabra, “per potenciar –diu Murgades– la (re)invenció de l’idioma secular per ell encetada, aprofundint-hi cada dia més”. I parafraseja la constatació de Joan Fuster segons la qual “tota (re)invenció fortificant que no fem nosaltres sobre la llengua pròpia, serà feta contra nosaltres des de la llengua altra, i encara prou més arbitràriament”. Els deu textos que formen el llibre donen compte raonat de l’aportació de Fabra com a teòric de la cultura de la llengua, però també com a activista en la difusió de la llengua com a llengua de cultura, amb les limitacions i possibilitats històriques de la societat catalana, que acaba reconeixent-se, destaca Murgades, “en el tret més distintiu de la seva identitat, l’idioma, gràcies a l’operativitat de què va saber dotar-lo qui en fou el seny ordenador per excel·lència”. Una llengua que és oficial –de forçat bracet amb l’espanyol– i que té una presència pública sempre aclaparadorament inferior a la del castellà i amb preeminència dins l’aparell escolar, però amb un ús, ara, més amenaçat que mai. Gravíssim!
