Accent de poble
"Molts lleidatans encara han de sentir comentaris sobre el seu parlar com si digués alguna cosa de la seva preparació intel·lectual"
A Catalunya ens encanta repetir que cada accent és un tresor. Ho diem a conferències, a escoles i a vídeos institucionals. Però aquesta devoció sembla tenir clàusules petites: desapareix quan parla algú de Lleida. De cop, els apòstols de la diversitat lingüística es converteixen en imitadors improvisats i reparteixen el títol d’“accent de poble” amb una alegria admirable.
Molts lleidatans encara han de sentir comentaris sobre el seu parlar com si digués alguna cosa de la seva preparació intel·lectual. Com si un accent pogués predir capacitats o coeficients. L’única dada real que aporta és d’on és algú.
Potser el problema no és la fonètica de Ponent, sinó el postureig d’una diversitat que només celebrem quan no ens incomoda. La llengua és plural; el respecte, pel que sembla, encara no del tot.
