Ànimes mortes
No sé si vostè ha llegit Ànimes mortes, la prodigiosa primera part de la novel·la que Nikolai Gògol va publicar el 1842, l’hi recomano. El resum és fàcil. Un individu de classe mitjana visita diversos pobles petits amb la intenció de comprar ànimes mortes. “Ànimes mortes, diu? Quina bestiesa és aquesta!” Per entendre el títol i la trama cal una mica de context: a la Rússia tsarista del XIX, encara existia la servitud, una forma atenuada d’esclavatge que recorda els servents de la gleva medievals. En efecte, es considerava que les persones que vivien en una determinada propietat rural en formaven part, i l’amo se’ls podia vendre juntament amb les terres, les granges i els animals, posem per cas. Els propietaris pagaven impostos en funció del nombre d’ànimes (serfs) que posseïen, però els censos de població sempre anaven endarrerits i sovint hom pagava la contribució per servidors morts. Aquí entra Txítxikov, el protagonista: vol comprar ànimes mortes, no pas per estalviar impostos als aristòcrates rurals, sinó per adquirir l’aparença, ell mateix, d’important propietari... de morts! És una pura qüestió de vanitat o de prestigi? Mai no queda clar quin és el seu autèntic propòsit, però apareix com possible el benefici econòmic i la posició social. Si aconsegueix demostrar la possessió d’un nombre elevat de servents (Morts, sí, però segons el cens caduc encara vius. En diuen “burocràcia”) podrà demanar a l’estat que li concedeixi terres per a donar-los feina.
És clar, en aquest cas malament seran treballades les terres per individus que són, justament, enterrats. Delirant argument que se sosté gràcies a l’extraordinari estil de Gògol, a les seves exuberants descripcions de personatges i situacions i a l’agosarament amb què el narrador s’adreça, interpel·lant-los, al lector o als mateixos personatges. Un prodigi d’imaginació, tot plegat.
És una vertadera llàstima que Gògol, després d’haver escrit un bocí de la segona part del llibre, insatisfet, la llencés al foc. Pocs dies després va morir, el 1852. Diuen que Gògol havia perdut el bé més preuat d’un escriptor: la capacitat d’inventar fets i personatges, d’aixecar-los, no pas de la tomba com suggereix el seu títol més famós, sinó del no-res, del fons creatiu de la imaginació.
