El temps per pactar apressa

La Constitució espanyola de 1978 va ser una esperançadora aposta per tancar definitivament la llarga etapa autoritària del règim franquista. També constituïa un últim intent per assentar una relació positiva i fructífera entre Espanya i Catalunya. I es va consensuar un model territorial amb vocació asimètrica que diferenciava a l’Article 2 entre nacionalitats i regions. Una via perquè Catalunya pogués encaixar, no quedar encaixonada, dins d’un projecte comú i conciliador que reconegués Espanya com una Estat de naturalesa política complexa.

Segons la meva opinió, una “nació de nacions”. Però la Constitució va ser violentada pel cop del 23 de febrer de 1981. I aviat va començar a truncar-se la reforma territorial iniciada només tres anys abans. Primer, es va intentar reinterpretar restrictivament el Títol VIII dedicat a les CCAA amb una llei harmonitzadora aprovada el 3 de març de 1982. Però la Llei Orgànica d’Harmonització Autonòmica (LOAPA) va ser declarada anticonstitucional el 13 d’agost de 1983 pel Tribunal Constitucional (TC).

Tanmateix, les pressions uniformadores van persistir en una mesura o altra. I van trobar la seva gran oportunitat després de la majoria absoluta aconseguida per José M. Aznar en l’eleccions legislatives de 2000 que li va permetre impulsar una reconquesta competencial en favor de l’Estat, accelerada després per Mariano Rajoy. Aquesta vegada el PP va comptar amb l’anomenada “brigada Aranzadi” que, situada en les principals institucions de l’Estat, va anar interpretant i aplicant la Legislació amb una visió centralitzadora que va anar laminant el model autonòmic dissenyat en el seu dia pels pares de la Constitució.

Un procés regressiu manifest en la sentència del TC de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya de 2006. Es van frenar les legítimes aspiracions de la majoria del poble català que fins llavors ambicionava simplement disfrutar de més autogovern “dins” del marc espanyol. I es va negar a Catalunya ser una Nació dins d’Espanya. Set anys després, una part significativa dels catalans creuen que la nostra identitat nacional i cultural difícilment té cabuda i no serà estat ni serà respectada dins d’Espanya. Aquella sentència va impulsar un “procés sobiranista” fins aleshores minoritari com a reacció al “procés centralitzador” que se segueix impulsant des d’alguns poders oficials i fàctics de l’Estat. Des de 2010, milions de catalans s’han manifestat democràticament i pacíficament a les urnes i als carrers reclamant resoldre el conflicte territorial. I diverses institucions empresarials i socials catalanes van demanar durant anys, i no va arribar des de Madrid, una oferta concreta i creïble de diàleg per afavorir “una tercera via” que reconegués i protegís els trets distintius de la identitat catalana, com és la llengua, i un pacte fiscal que millorés el finançament autonòmic i local. També més inversions en unes infraestructures obsoletes i altres mesures per afavorir el gran potencial econòmic i cultural de Catalunya.

Unes justes pretensions que, com el corredor mediterrani, redundarien en benefici de tota l’economia espanyola. Però determinades institucions de l’Estat van respondre primer amb un silenci ensordidor i després amb una fèrria negativa sense més arguments que al·ludir al compliment estricte de la Llei. Van enterrar la tercera via perquè prefereixen mantenir un statu quo que beneficia alguns. I la seva resposta final va arribar judicialitzant la política i polititzant la justícia. Una tensa situació que també afecta el TC.

I “el principi de la divisió de poders” sembla difuminar-se en “una confusió de poders” que debilita la clau de volta de la Constitució. El Dret és un mer instrument, no un final per si mateix, per regular justament i equitativament les relacions canviants d’una societat. L’espanyola és dinàmica, plurinacional i plurilingüe. I el marc vigent al País Basc i Navarra demostra que el model autonòmic ja és en part asimètric.

També ho és el mapa polític. En les conteses electorals a Catalunya, el PP té un pes menor. Però els qui neguen aquella realitat plural pretenen continuar legislant, interpretant i aplicant les Lleis utilitzant els poders exorbitants de l’Estat. I s’excusen en la defensa de l’“imperi de la Llei” quan més aviat sembla que “imperen amb la Llei”. I infravaloren els principis democràtics per defensar uns interessos generals que moltes vegades no ho són. La Constitució de 1978 va derogar els principis “immutables” del règim franquista. Ara, alguns tornen a proclamar el caràcter sacrosant del text constitucional vigent.

Són veus interessades més constitucionalistes que la mateixa Constitució. Però les Lleis poden modificar-se. I fins i tot es poden interpretar i aplicar de forma àmplia i flexible, sense tocar el text constitucional, a través de les vies del diàleg i del pacte polític, per donar resposta a situacions complexes. Però falta voluntat política. La qüestió catalana, que té una llarga història, no es resoldrà per la via judicial imputant penalment uns líders i representants parlamentaris elegits a les urnes per centenars de milers de catalans.

Si se segueix per aquesta via, s’accelerarà la desconnexió catalana. El 2017 és clau per estendre o tallar ponts. El temps apressa. En tot cas, no s’ha de privar que els catalans puguin expressar-se lliurement i democràticament sobre el seu futur. Qualsevol altra sortida, sense unes urnes, serà en fals.