Óscar Muñoz a la Fundació Sorigué

Talment

com fan els poetes, Óscar Muñoz (Popayán, Colòmbia, 1951) malda per fixar el seu jo i la memòria del seu pas entre els seus homònims, i ho fa a través d’un captivador sistema que consisteix principalment, essencialment, a aturar allò que el pas del temps esborra. Preservació de la memòria, personal i col·lectiva. L’al·legoria del rastre del temps ho expressa a través del dibuix, del dibuix i el pintar amb pigments sense aglutinants, que omplen la superfície com una pols que els elements desdibuixen o dilueixen. En aquest dibuixar excel·leix, però la seva insistència és que res no perdura, i per aquest motiu aquests retrats i autoretrats són cridats a desdibuixar-se, sigui per l’acció del sol que asseca o de l’aigua que acaba desactivant el que abans era. Óscar Muñoz crea obres que no perduren, com els nostres records o la nostra consciència, però ha trobat la manera de retenir l’essencial, com fan els poetes. Enregistra el que s’esdevé i amb aquest testimoni projecta unes imatges que recreen els fets de manera intensament poètica. Fa, desfà, i després en deixa testimoni. L’acció, la intenció és pura poesia. Juga amb la foscor i les llums, amb les llums i les ombres i les projeccions, intenses, escultòricament ubicades i delimitades, ens fan entendre que l’autor parla a través de l’ art del subjecte, d’ell mateix, de nosaltres mateixos. El mètode és brillant. A Sedimentacions de 2011, per exemple, crea dos videoprojeccions des del sostre, damunt d’una taula que fa de pantalla, tot en blanc i negre. La taula va omplint-se de fotografies de retrats implicats a la seva autobiografia. Una mà va agafant les imatges i les posa en una aigüera. En introduir la fotografia aquesta es dissol i el carbó cola barrejat amb l’aigua. El paper es queda blanc. En una aigüera oposada fa la mateixa acció a l’inrevés. Posa un paper blanc i apareix la imatge. La projecció dóna testimoni d’una acció de desaparició i aparició, talment com fan els poetes amb el llenguatge concret, reduccionista.

El vídeo, l’enregistrament i les projeccions són un mitjancer del que era i ara és passat. Aquest mateix procediment implica Biografies de 2002, amb cinc videoprojeccions, aquesta vegada també des del sostre, damunt d’uns plats de dutxa, on apareix i s’esborra i torna, una altra seqüència de retrats. La utilització de projeccions domina la instal·lació de la mostra de la Fundació Sorigué, amb altres obres com Re/trato de 2004, El col·leccionista de 2014-2016, Línea del destino de 2006 o Fundido a blanco de 2010, però, també, formats més propers a la idea de fotografia, com a Juego de las probabilidades de 2007, on retalla diverses imatges fotogràfiques personals, que acobla amb combinatòries, o a Aliento, de 1995, una instal·lació amb miralls, de tall minimalista, on imprimeix subtilment damunt la superfície uns retrats que només són visibles, amb l’alè de l’espectador, pura poesia. Prèviament a la sala de les vitrines hi ha una instal·lació amb uns recipients transparents, plens d’aigua, on suren uns papers trets d’edicions vinculades també a la seva biografia, on Óscar Muñoz s’ha retratat amb pigments negres. L’aigua s’anirà evaporant fins que els papers es fixin a la base dels recipients, si els visitants no acaben d’interactuar i fan desaparèixer l’obra. Tot és agafat pels pèls, com la pròpia memòria. A les vitrines hi ha altres exemples metodològics, de l’autor, com l’edició de llibres que estan a punt d’esborrar-se, com els textos que incorporen, que a poc a poc es dilueixen en la nostra percepció de la lectura.