L'hemiplegia política del Dr. No

El pacte de govern del canvi que s’ha assolit a Andalusia liderat pel Partit Popular juntament amb els grups de Ciutadans i Vox ha despertat un estrepitós galimaties a l’esquerra. Aquí pel que sembla només poden pactar els progressistes, que és com s’autodenominen tots els que estan a l’esquerra del PSOE, inclosos naturalment els socialistes, cada vegada més allunyats, per cert, del que en el seu dia va ser una socialdemocràcia moderada.

Es tergiversen arterosament els termes dels Acords de Govern, es crida a manifestacions diverses, a la rebel·lió de les masses, a envoltar fins i tot el Parlament, que representa precisament el temple de la democràcia. La pesada reiteració de la presumpta superioritat moral de l’esquerra té el seu fidel reflex en els epítets i certificats que sense rubor a tort i a dret expedeix l’esquerra i, el que és pitjor, acaba fent efecte en molts ingenus.

Així ens trobem que feixistes som, sense distinció, tots els que no compartim l’ideari progressista, ignorant que el feixisme és, precisament, la falta de respecte a les idees dels altres i sens dubte feixisme és menysprear la voluntat dels ciutadans expressada a través de votacions. Dins del vocabulari progressista, l’esquerra i la ultraesquerra han desaparegut i només existeix la dreta radical, l’extrema dreta o la ultradreta. I quan no arriben prou vots, els progressistes pacten amb qui sigui i a costa del que sigui per governar i si no ho aconsegueixen, com a Andalusia... a les barricades!

D’altra banda, el progressisme segmenta la societat i la divideix a la seua conveniència. El feminisme, l’ecologisme, la immigració, legal o no, són patrimoni progressista. Si un no s’adscriu a algun d’aquests moviments és que va en contra de les dones, del medi ambient, a favor dels rics i en contra dels pobres o és xenòfob. Curiosament en aquests temps del socialisme de ZP, reencarnat i empitjorat ara per Pedro Sánchez, el nacionalisme separatista és també una força de progrés.

Encara que realment no hi ha res més retrògrad que el nacionalisme que desqualifica les persones en funció del lloc del seu naixement. Així almenys ho veia Pedro Sánchez quan trucava a Le Pen, al qual ara implora els seus vots. Eren altres temps. Llavors s’expressava com el ciutadà Sánchez ara com a President, i la xenofòbia de Quim Torra ha desaparegut de l’horitzó visual de qui després de les eleccions andaluses veu motius per aplicar l’article 155 de la Constitució allà i no a Catalunya, on els que volem continuar sent espanyols som cada vegada més amenaçats per les milícies de carrer republicanoseparatistes.

És evident que per a Pedro Sánchez els enemics han canviat de banda. Són els efectes terapèutics d’una indecent moció de censura. Critica l’actual okupa de La Moncloa que a Andalusia no s’hagi respectat la llista més votada quan ha estat qui amb tan sols 84 diputats ha hagut de recórrer a tot l’arc parlamentari per desallotjar el President més votat pels espanyols. En un patològic exercici d’hemiplegia política, el nostre ínclit personatge qualifica com Pacte de la vergonya l’acord de Govern a Andalusia quan ell pot continuar viatjant, amb el Falcon per l’ample món, gràcies al suport entre altres de la CUP i Bildu, dels amics de Maduro i de personatges com Arnaldo Otegi, Gabriel Rufián, Quim Torra i Carles Puigdemont.

S’han presentat aquest dilluns en el Congrés els Pressupostos Generals de l’Estat amb la inversió, per cert, més baixa de la història a Lleida. Pressupostos a l’estil Zapatero. Això es tradueix en més despesa, més impostos, menys creixement i més atur. I ara comença el ball amb els protagonistes de la Gran Comèdia de Catalunya. A Waterloo uns, els altres a Lledoners, a la sopa boba tots i sobretot els Expresidents amb generoses retribucions acabades d’actualitzar per tota la vida, pels serveis prestats.

I per si l’apaivagament i el diàleg no quallen, el Dr. No és No s’atreveix a demanar el sí fins al... Partit Popular! Per seguir fins a l’any 2020, passi el que passi, perquè aquesta era i no una altra, la finalitat de la Moció de Censura, aquest pacte ocult de rendició al separatisme, pel qual li passen preus que sap que no pot pagar. L’Autodeterminació, els indults i la República bananera independentista. Fer-nos creure que la finalitat que el pacte amb els separatistes colpistes és millorar la situació política a Catalunya, és senzillament un obscè insult a la intel·ligència. Com ho és negar que Pedro Sánchez és el President preferit pels separatistes, que per això el mantenen.