Els pressupostos participatius a Lleida, fortaleses i debilitats

En els darrers anys, són molts els ajuntaments que han incorporat a la seva pràctica de gestió els Pressupostos Participatius (PP), un procediment mitjançant el qual s’ofereix a la ciutadania decidir sobre el destí d’una part dels recursos del seu municipi, que en el cas de Lleida ha estat d’un milió d’euros anuals, tant el 2017 com el 2018.

La realització de PP, emmarcada en el desenvolupament del Reglament de Participació, preveu l’assoliment d’objectius tals com “incrementar la implicació ciutadana (...) i control i empoderament en la presa de decisions municipals”. Quant a aquesta darrera qüestió, el balanç de les dues primeres edicions indica clarament que hi ha molt camí a recórrer, tot i que, en termes numèrics, una participació del 2,66% sobre el cens del 2018 és un percentatge equiparable a experiències inicials que s’han fet a altres ciutats.

Què cal fer, a partir d’ara, en la perspectiva de consolidar i fer créixer aquest projecte? Per començar es fa imprescindible identificar quins són els aspectes susceptibles de millora, i, a tal fi, seria bo que el futur disseny del procés i el redactat de les normes de com participar-hi, fos el resultat d’una col·laboració entre Paeria i agents socials representatius de l’associativisme a Lleida. De ben segur, un ampli acord sobre qui, què, com, quan, quant, i per què participar garantiria la corresponsabilitat de la ciutadania organitzada, evitaria tensions polítiques innecessàries i seria un factor que afavoriria més participació a les votacions.

Una altra variable, determinant per a garantir més implicació de la gent en el procés de pressupostos, té a veure amb una temporització més racional del procés: 5 mesos per a les fases informativa, deliberativa, de validació de propostes, i de retorn, són sense cap mena de dubtes insuficients; el procés de què estem parlant hauria de ser biennal, per tal de permetre que la participació de tothom, també de tècnics municipals, pogués ajustar-se a una bona praxi metodològica, tant en els conceptes com en la forma: didàctica i dialògica.

Quant a les dues modalitats de proposta que han pogut concursar als PP del 2018: grans, d’entre 50.000 i 200.000 euros; i menors de zona o barri, per un import no superior als 50.000 euros; tal com estan plantejades ara resulten una font de conflicte, raó per la qual caldria cercar la solució perquè mai competeixin entre si propostes exclusivament d’interès de barri amb altres d’interès de ciutat; com tampoc s’haurien d’admetre a votació propostes relacionades amb la millora i el manteniment de la via pública, atès que aquest tipus d’actuacions ordinàries ja són per si mateixes una obligació ineludible que ha d’atendre l’ajuntament.

Com a darrera consideració, una obvietat: bona part de les dificultats inherents al disseny de les normes per a la realització dels pressupostos participatius i que influiran en gran mesura en el foment –o no– de la participació a les votacions, estaran relacionades amb la quantia de la partida econòmica que hom disposi. Sols amb 1 milió d’euros no n’hi ha prou perquè puguin sortir escollits més projectes –i de més interès– a les grans zones o barris de la ciutat; i és un fet demostrat que els projectes menors no són il·lusionants, davant la constatació que amb 50.000 euros sols poden fer-se 16 microintervencions, a repartir entre els 14 Consells Territorials de Lleida i les EMD de Sucs i Raimat.

En síntesi, els Pressupostos Participatius futurs tenen molt sentit si es dissenyen des d’un ampli consens i pensant a promoure projectes atractius que interessin i engresquin la gent a anar a votar, una altra cosa és malbaratar temps i energia fent polítiques d’aparador.