Ruralitat

El creixement infinit és impossible, cal refundar l’economia i l’educació. Ens calen petits trossos, comunitats i projectes que vinculin la transició ecològica amb la social. La llibertat no es mesura amb la possibilitat de tenir-ho tot a canvi de diners, sinó en el fet de no dependre de gairebé res que no sigui essencial per alimentar el nostre cos i la nostra ànima sense perjudicar la supervivència i la vida dels altres éssers vius.

En una o dues generacions hem perdut els coneixements tradicionals del món rural de milers d’anys i que ens lliguen al tros, per culpa d’interessos urbans i de la seva necessitat d’aprofitar els recursos naturals del món rural. De manera sibil·lina, a través de codis de comunicació més tècnics, més burocràtics i que acaben sent més críptics, la persona rural s’acaba sentint en condicions d’inferioritat. Aquesta estratègia d’empobriment de l’autoestima s’aprofita per convèncer-los del que sigui, a través de compensacions econòmiques més o menys abundoses.

Ho hem vist amb l’arribada de centrals eòliques i solars, macrogranges, operacions de la indústria hidroelèctrica, macroabocadors, etc. Els espais rurals acaben dirigits a distància per les polítiques i les inversions urbanes. Un 75% del nostre territori és rural, però gestionat per alcaldes i alcaldesses que reben poc o gens de salari, la qual cosa fomenta la política de partits, que treu pes a les zones amb poca població i allunyades de les ciutats.

Falta dedicació i recursos per emprendre projectes a mitjà i llarg termini. Som, però, a temps de transformar-nos i construir un nou sistema de vida d’acord amb la natura.Primerament, cal traslladar a la metròpoli la preocupació rural, amb la custòdia del territori i la defensa del medi ambient. Establir sinergies amb les ciutats per a una sobirania energètica i alimentària afavorint els nous neorurals, alhora que humanitzem i actualitzem les ciutats.

L’alternativa a macroempreses i governs que ens aboquen en un termini de 15 o 20 anys a la desaparició de pobles i a l’esclavatge dels seus pobladors per multinacionals i els seus grans projectes mal anomenats “d’interès general”.A partir d’ara, les actuacions al medi rural han de tenir una visió de futur i no pas estar basades en convocatòries dels diferents ajuts europeus. La crisi climàtica ens ha de servir per aprendre a plantar nous cultius, que ja tenim identificats i adaptats a aquest canvi. També caldrà canviar les tendències alimentàries.

Cal invertir més en gestió forestal preservant així la biodiversitat alhora que permetrà més captura de CO2 i més descarbonització, això permetrà compensar econòmicament els territoris rurals, amb cooperatives per a instal·lacions per valorar els residus del sector agrícola i ramader, així com instal·lacions de generació d’energies renovables a petita escala (uns 5 o 10 MW), col·laborant amb l’empresa pública d’energia de Catalunya i en format de Comunitats Energètiques Rurals.Deixo, finalment, dues cites del llibre Homo Deus de Yubal Noah Harari: “Malgrat els avenços sense precedents de les últimes dècades, no és ni de bon tros evident que les persones contemporànies estiguin significativament més satisfetes que els seus avantpassats en èpoques antigues.”“Tant per a animals com per a humans, l’agricultura va canviar les tensions de la selecció natural d’un dia per l’altre, però no va canviar els impulsos físics, emocionals i socials.”.