Entre la seguretat i la desconfiança

Obro el diari i em trobo la notícia que uns ramaders de Juncosa aconsegueixen barrar el pas i aturar una persona amb un cotxe que havia entrat a robar en la granja d’un d’ells, retenint-la fins que arriben els Mossos d’Esquadra.

Engego la TV i en un telenotícies s’informa, amb imatges, que els veïns d’un carrer d’una ciutat important, fent pressió, han aconseguit fer sortir d’un habitatge una persona que l’havia ocupat sense cap dret. Ras i curt, que els veïns havien aconseguit treure una okupa.

Les dues notícies que comento tenen en comú que han estat els mateixos ciutadans els que s’han mobilitzat i han actuat per aturar uns malfactors, per a recuperar l’ordre i la pau social.

El fet diferencial de la notícia és que els ciutadans han abandonat un posicionament passiu, de mers espectadors de fets i esdeveniments, han passat a tenir un protagonisme actiu en la protecció d’allò que és propi, dels béns i interessos que els són més volguts i estimats.

Aquestes actuacions directes denoten, per una banda, un cert cansament amb les reiterades vulneracions de drets, en aquest cas, de la propietat, i, per l’altra, una certa desconfiança amb les institucions i els sistemes de protecció establerts per la mateixa societat organitzada en forma d’Estat.

Quan alguns ciutadans s’organitzen en grup que recorren camins i carrers per a comprovar que tot està en ordre, i descobrir, foragitar i denunciar malfactors, ens estan dient que han faltat, o no han arribat, o que no tenim mecanismes protectors establerts i governats per l’Estat.

A la mateixa conclusió podem arribar-hi veient en totes les portes d’un bloc d’habitatges, o en les façanes de la majoria de cases d’un poble, cartells anunciant la presència de sistemes d’alarma, i/o de càmeres de gravació.

I això és greu, perquè ens adonem que han sortit esquerdes, i han caigut pedres importants d’aquella estructura que, en un moment llunyà, potser molt llunyà, fou creada quan un grup humà que pren consciència de la mateixa identitat com a societat organitzada, amb diferenciació de funcions entre els seus membres, que anomenem Estat, a la qual foren entregats mitjans i poders suficients per a mantenir i protegir l’ordre i la convivència del mateix grup, indispensables per a la seva seguretat, supervivència i progrés.

Quan sentim reiteradament, i a crits, que “només el poble salva el poble”, podem pensar que alguna cosa no va prou bé en la nostra societat. Que hi ha una desafecció creixent vers les institucions i organismes que un dia foren establerts per a la nostra protecció.

I, si perdem la confiança amb les institucions que nosaltres mateixos ens hem donat, serà difícil de mantenir la seguretat, l’ordre i la pau social, perquè seran substituïdes per l’individualisme, l’aïllament, l’autoprotecció, la desconfiança i el recel.