La paròdia del català
A la Mallorca dels 60, el cantautor d’origen africà Guillem d’Efak entra en un bar i demana un cafè en la seua llengua, en català. L’amo de l’establiment li respon: “Així com has entrat he pensat que ets negre”. Guillem d’Efak, fill de mare guineana i pari mallorquí, era efectivament negre. En sentir-el parlar català, però, aquell cambrer va assumir que no podia ser foraster, ergo tampoc podia ser negre. Aquesta anècdota, que tènia sentit en una època en què hi havia poca diversitat racial, manté la vigència en el poder innegable d’integració que te la llengua catalana.
És català qui viu i treballa a Catalunya, deia el pujolisme als anys 80. Però és sobretot català qui parla català, vingui d’on vingui i tingui el color de pell que tingui. Al nostre país la llengua és un tret identitari tan fort que és capaç d’aconseguir-ho. I n’és capaç perquè a diferència del castellà, que és legalment un requisit per aconseguir la nacionalitat, qui aprèn català d’adult és per decisió pròpia, perquè vol, pels motius que sigui. Vol dir això que els personis nouvingudes no patiran racisme si parlen en català? És clar que no, no seré tan ingènua. El racisme està desgraciadament tan arrelat com la llengua.
A la nostra societat patim discriminacions per motius diversos, característiques que ens condicionin a no tindre el poder en un determinat moment. En el cas dels migrants no tenen el poder econòmic, si el tenen automàticament passen a ser expats. En el cas dels parlants de català, no tenim el poder polític o legal. Per això, patim agressions més o menys subtils diàriament, donis de demanar un cafè amb llet a anar al metge o declarar en un procés judicial.
Per tot això, l’obra de teatre de l’ajuntament de Barcelona és no només feridora, sinó insultant perquè bàsicament el que retrata no passa mai. La paròdia ha d’exagerar, però ha de partir d’una realitat i aquell gag falla en el fonament. I això només pot ser fruit de la mala intenció o, concedint-els el benefici del dubte, i probablement sigui així, de la ignorància i d’una catalanofòbia banal imperant. I sí, el català pot ser una llengua racista, perquè el català serveix per a tot, és pot fer matemàtiques, ciència i literatura, programis de cuina i de pintar ungles, rap i música melòdica, estimar i sí, també odiar.
