Mataconills

La plaga és evident. Transcendeix l’àmbit camperol i, certament, va a més. No hi ha trajecte en què no se’n trobin, sobretot si es passa per pistes ben asfaltades de l’Urgell i la seva plana. Un diumenge qualsevol, a primera hora del matí, cal anar amb compte per a esquivar-los ja que surten en massa, curiosament, al revés dels conills, que ho fan al capvespre i durant la nit, espavilats com són els llorigons. Amb tot, els ciclistes també han de trampejar la munió de cadàvers, que resten a les calçades com a testimoni del fet que molts es prenen la vida com un videojoc.

Els dies festius i els caps de setmana, uns, els lepòrids, i altres, els biciclistes, coincideixen en plans paral·lels. A trenc d’alba, els animals apareixen aixafats a terra, esventrats, trossejats, a disposició dels carronyaires que, com les garses, els corbs, els voltors, i també alguna guineu que altra, i els senglars fan la feina de netejar les vies per tal que els esportistes puguin voltar amb unes mínimes condicions. Endiumenjats amb la vestimenta bàsica –el culot, el mallot, les sabatilles, el casc, els guants, les ulleres de sol, la visera i, a vegades, les genolleres i les colzeres–, el bidó d’aigua, la bossa amb el kit d’eines d’emergència i el ciclocomputador GPS –que calcula la velocitat, la distància, el temps, l’altura, la inclinació, l’orientació, la cadència, les calories, la temperatura i el pols–, els ciclistes enfilen les carreteres com si no hi hagués un demà, teledirigits envers la superació de la pròpia marca personal. Sense exagerar, en un recorregut d’uns vint quilòmetres, he arribat a comptabilitzar-ne un centenar, un cada dos-cents metres… de l’ordre de curses com la Volta, la Vuelta i el Tour, o bé, a la província de Lleida, el Trofeu Vila de Juneda, la Gran Clàssica Modest Capell de Torregrossa i la Clàssica dels Murs de Cervera (si feu una cerca ràpida d’aquestes darreres, veureu que amb els patrocinadors n’hi ha per sucar-hi pa).

Mai abans l’oci i l’esport no havien estat aparellats de tanta tecnologia. Mai abans les motivacions polítiques i cíviques no havien afavorit tant l’esbarjo. Símptomes que la cosa va com va. I com va? Va de monocultius –agraris, energètics i turístics–, va de desconnexió –respecte de l’entorn i dls altres–, va d’autoreferencialitat –ho repeteixo: jo, mi, em, amb mi–, i va de control i descontrol. Tot està relacionat: l’agricultura intensiva ha desmanegat els ecosistemes antròpics tradicionals i ha afectat la biodiversitat, els conills i altres espècies cinegètiques campen, amb més o menys població, en funció de les batudes i la caça esportiva (prèviament autoritzades i, per part dels Agents Rurals, amb l’ús de drons i d’intel·ligència artificial), i els rapinyaires baixen al pla arran de la manca de menjar per l’abandó del medi natural pirinenc. I, mentrestant, com que això de restablir l’equilibri és molt complicat i el territori està en risc, les alertes de protecció civil que s’envien al mòbil de cadascú van en augment. Cap avís, però, quant a la concentració de rodadors… Pel que pugui ser, esteu avisats: un diumenge qualsevol, a primera hora del matí, pot ser que el mataconills de torn s’endugui per davant el ciclista.