Rivals

Un dels eslògans electorals que han fet més fortuna dels darrers anys és aquell del PSC que deia “Si tu no hi vas, ells tornen”. No enganyava ningú, no es basava en els mèrits propis, sinó que se centrava en el rival. Poques coses hi ha que tinguin més força que una animadversió compartida, quantes amistats no s’han forjat a la feina a partir d’un mal cap. Per això mateix, l’afició del Lleida hauria d’estar sincerament agraïda a la gent de l’Atlètic Lleida. Deia aquests dies un veterà del periodisme esportiu a Lleida que aquest serà el descens més celebrat i divertit de la història. Celebrat perquè l’alternativa més plausible era la desaparició del club, i divertit perquè se li presenta un nèmesis, qui ha ocupat la seva plaça, qui ha guanyat als despatxos el que no ha estat capaç de fer al camp, un dolent de pel·lícula, la campanya perfecta per esperonar una afició que l’any que ve haurà de passar per camps efectivament de tercera.

L’esport no es pot entendre sense rivals. Si el Barça és el Barça, si el Barça és més que un club, és perquè existeix el Reial Madrid. Rivalitats que solen tenir un relat ideològic en el rerefons. Muhammad Ali contra Joe Frazier, una de les més llegendàries, era també una batalla cultural dins de la comunitat afroamericana. Als Estats Units, els enfrontaments entre els Lakers de Magic Johnson i els Celtics de Larry Bird van revitalitzar l’NBA. El mite de Rafael Nadal, forjat a còpia de sacrifici i mentalitat a una pista de tennis, no es pot capir sense l’elegància i la bellesa del joc del suís Roger Federer. I com aquests podríem trobar molts més exemples en l’àmbit de l’esport, però també fora, de rivalitats que han ajudat a créixer.

Si seguim amb els eslògans polítics, un dels més coneguts de la història és el “Yes, we can” de l’Obama, que versionat més tard va arribar a donar nom a la formació de Pablo Iglesias. I això és també el que vol transmetre el Lleida, podem davant de qualsevol adversitat, ho podem tot, si tenim l’afició a la vora. Tant de bo algun dia hi hagi un armistici i els dos clubs puguin col·laborar per tornar el futbol de la nostra terra a l’elit. Mentrestant, les que hi estan més a prop són les futbolistes de l’AEM. Espero que enguany les vegem jugar al Camp d’Esports i l’afició els faci arribar el suport que es mereixen.