Diàdocs S.L. (2)

Vint anys després de la inesperada mort d’Alexandre el Gran, els diàdocs (successors) amb més poder eren Antígon I Monoftalm (borni) a Macedònia i Grècia, Seleuc I Nicàtor (vencedor) a Síria i Pèrsia, i Ptolemeu I Soter (salvador) a Egipte.

Tots van tenir per objectiu primordial mantenir i legitimar el seu govern, així com assegurar la seua continuïtat dinàstica. Des d’un enfocament grec, cadascun va utilitzar les elits locals, va aplicar reformes econòmiques, va encarregar construccions i va fundar ciutats per legitimar-se i per complir les seues ambicions.

Cada diàdoc va establir una marca pròpia i va procurar aconseguir un desenvolupament sostenible: Antígon, la unió de Grècia i els territoris d’Alexandre, Seleuc, la consolidació d’un estat oriental i hel·lenístic alhora, i Ptolemeu, consolidar Egipte com a regne independent i far de la cultura grega.

Els diàdocs van haver de gestionar recursos limitats i heterogenis, crear processos estables, fomentar la fidelització, assegurar la prosperitat econòmica i trampejar crisis imprevistes.

Antígon volia reunificar els territoris d’Alexandre el Gran, i per a això va crear una marca potent i reconeixible: llibertat per als grecs en una Lliga Panhel·lènica. Malgrat els recursos de les polis gregues i de la seua destresa en el camp de batalla, la seua ambició d’unitat va ser massa exigent, la qual cosa el va portar a morir en la batalla d’Ipsos. Hauria d’haver equilibrat el creixement agressiu amb l’avaluació realista de riscos i l’establiment d’acords. Quan ens orientem a resultats ràpids, hem d’equilibrar els nostres objectius de creixement agressiu amb associacions estratègiques i amb una comprensió correcta de les dinàmiques competitives.

Per la seua part, Seleuc va haver de consolidar territoris molt variats entre la Mediterrània i l’Índia, i alhora respondre a amenaces externes. La seua marca va ser la descentralització política i la imposició cultural: autonomia de territoris i ètnies per minimitzar rebel·lions, juntament amb privilegiar la llengua i cultura gregues. En els nostres dies Seleuc seria un innovador pragmàtic, que en una empresa molt diversificada, o amb moltes unitats de negoci diferents, fomentaria la unitat i el control amb una identitat de marca forta, i alhora permetria autonomia operativa i respecte a les característiques locals o departamentals.

Ptolemeu va tenir èxit per quedar-se amb Egipte i administrar-lo amb eficàcia. Va legitimar el seu poder al respectar les tradicions mil·lenàries (el culte als déus, la casta sacerdotal, la noblesa), reconstruir temples i utilitzar la burocràcia faraònica. Va ser un conservador estratègic que va prioritzar l’estabilitat interna i la consolidació abans que l’expansió arriscada. La seua marca va ser la d’una potència econòmica autosuficient (control fiscal, mercat intern, agricultura puixant) i potència cultural hel·lenística (biblioteca d’Alexandria).

Llavors com ara, els diàdocs van treballar per anticipar-se o respondre a les dificultats, i també per recuperar-se de revessos inesperats. La seua capacitat d’adaptar-se a l’entorn i als desafiaments imprevistos, prioritzant l’estabilitat o l’expansió, la unitat o la diversitat segons les circumstàncies, els va fer entrar en la Història.