La trampa invisible de la nostra època

Vivim envoltats d’espurnes de plaer. Un clic i arriba la compra a la porta. Un toc i algú ens regala un “m’agrada”. Un episodi acaba i un altre comença sense demanar permís. Sembla màgia, però és més semblant a estar asseguts davant una màquina que reparteix caramels: cada vegada que pressionem la palanca, rebem un bri de dolçor que ens convida a tornar a intentar-ho, una vegada i una altra.

El problema és que aquesta dolçor té truc. Com més la provem, menys sabor ens deixa a la boca. Necessitem un altre caramel, i després un altre més, fins que el que era un caprici es converteix en obligació. És com beure aigua salada al mig del mar: calma la set durant un instant, però al final només ens deixa més buits.

Aquí és on trobem l’equilibri trencat. El nostre cervell funciona amb un fi pèndol que oscil·la entre el plaer i el dolor. Quan tot està en ordre, disfrutar d’un gelat, una conversa o un passeig ens omple d’energia sense conseqüències. Però quan abusem del mateix estímul –menjar, pantalles, alcohol, sexe, jocs, treball– aquest pèndol es desajusta. Cada cop de plaer es cobra el seu preu en forma de cansament, tristesa o apatia.

El resultat és una paradoxa cruel: busquem sentir-nos millor i acabem sentint-nos pitjor. Com aquell que cava un forat per escapar-se de la pluja, tan sols per descobrir que ara està atrapat en un pou.

Alhora, vivim en una cultura que ens ensenya que qualsevol malestar és intolerable. És el que anomenem la fugida del dolor. Mal de cap: píndola. Avorriment: telèfon. Tristesa: sèrie maratònica. Ansietat: compres impulsives. La consigna és clara: no pateixis, ni un minut. Però a l’esquivar cada pedra del camí, oblidem que són justament aquestes pedres les que ens enforteixen els peus.

La vida necessita certa dosi d’incomoditat. És el foc que tempera l’acer, la pressió que converteix el carbó en diamant. A l’eliminar tot malestar, ens quedem fràgils, dependents i, en el fons, més dissortats.

No cal mirar lluny per reconèixer-ho. Són històries comunes que podem escoltar a les nostres converses diàries. El jove que no pot dormir sense revisar el telèfon cent vegades. La dona que s’escapa en novel·les romàntiques i oblida parlar amb la seua parella. L’home que treballa fins a la matinada convençut que només un assoliment més li donarà pau. Tots tenim la nostra petita “màquina de caramels”, aquesta rutina a la qual acudim una vegada i una altra, sabent que ens fa mal, però incapaços d’aturar-nos.

La bona notícia és que la mateixa porta que ens tanca també pot obrir-se. Hi ha una sortida possible. Recuperar l’equilibri no exigeix renunciar a tot plaer, sinó aprendre a conviure amb el buit entre un estímul i un altre. Acceptar que l’avorriment també és fèrtil, que la incomoditat pot ser mestra, que el silenci no és buit sinó ple de possibilitats.

Potser l’acte de rebel·lia més gran en aquests temps sigui apagar el telèfon i caminar sense rumb, escoltar el so dels nostres propis passos. Al principi resulta incòmode, com qui deixa de menjar sucre i ho troba tot amarg. Però, amb el temps, els sabors tornen. La vida recobra matisos que semblaven perduts.

El repte de les nostres generacions, especialment la generació Z (la generació de vidre i exclusivament digital), a causa d’aquest frenesí imparable i incansable, som la generació de la dopamina: fills de l’abundància immediata, aprenents matussers en l’art d’esperar.

El nostre desafiament no és aconseguir més, sinó aprendre a viure amb menys: menys estímul, menys soroll, menys fugues. Perquè només així, entre el plaer i el dolor, podrem tornar a trobar aquest punt d’equilibri en el qual la vida deixa de ser una persecució interminable i torna a sentir-se com el que en realitat és: un preciós i aventurer viatge.