Tornar a creure en Lleida

Hi ha moments en què no cal començar res nou, sinó continuar allò que val la pena. Així em sento ara: no com algú que irromp, sinó com algú que recull un testimoni. El d’una ciutat que ha resistit, que ha somiat, que ha anat fent camí entre desencisos i esperança. El d’una Lleida que estimo massa per resignar-me a veure-la esgotada i desil·lusionada.

No m’interessa la política com a cursa de poder. No crec en la política dels despatxos, dels silencis i dels favors creuats, ni en les batalles d’egos. Crec en la política com a acte de servei. Com a gest d’amor. I l’amor, quan és de veritat, exigeix coratge, constància i compromís. Per això m’hi torno a implicar: perquè no tenim dret a rendir-nos ni a esperar que algú altre faci el que ens pertoca.

Vivim temps difícils. Els discursos d’odi s’escampen amb la mateixa facilitat que el cansament col·lectiu. I mentrestant, la ciutat torna a caure en mans dels de sempre: els que confonen Lleida amb el seu patrimoni privat, els que decideixen als reservats i als despatxos, els que aixequen murs davant de qualsevol crítica. Dels que la volen arrossegada cap a la resignació. Però Lleida no és seva. Hi ha una altra Lleida que és possible i més necessària que mai, la que es construeix als barris, a les escoles, als mercats, a les entitats, a cada casa. És hora de tornar a posar Lleida –aquesta Lleida real– al servei de la gent que cada dia la fa viure: mestres, infermeres, comerciants, pageses, joves, famílies que treballen i resisteixen. De tornar a fer política amb la gent i per a la gent. És a ells a qui dec el meu compromís. I és per ells que parlo d’una altra Lleida possible: més humana, més valenta, més justa. Una ciutat que torni a creure en ella mateixa. Que torni a tenir orgull, esperança i projecte.

Els reptes que tenim al davant no són petits. Caldrà garantir un habitatge digne i assequible; una mobilitat que connecti barris i persones; carrers segurs i plens de vida; un teixit productiu que aposti pel comerç local i la petita i mitjana empresa; i una aposta ferma per la llengua, la cultura, l’educació i l’esport com a motors de cohesió. Això és fer política de veritat: cuidar el que tenim i fer créixer el que ens uneix.

I sí, sé que no hi ha camins fàcils. Però també sé que no hi ha causes impossibles quan hi ha convicció. Guanyar Lleida no és només guanyar unes eleccions. És recuperar la confiança, la mirada, la il·lusió. És tornar a posar la ciutat al servei de la seva gent.

He après que l’única manera de fer-ho és treballant i escoltant. Trepitjant tots els carrers, parlant amb totes les veus, construint aliances dins i fora, conreant complicitats una a una. Potser no sempre encertarem, però si no ho fem, segur que no guanyarem.

I, sobretot, he après que no hi ha projecte de ciutat sense projecte col·lectiu. Que la força no ve dels lideratges individuals, sinó de la suma de tots els esforços, dels que creuen, dels que dubten i fins i tot dels que critiquen. Per això dono les gràcies a tothom qui hi és i a tothom qui m’ha ajudat a ser-hi: als companys de camí, a aquells que van sostenir-me quan més ho necessitava.

I sí, ara ja soc candidata a la Paeria a les eleccions municipals del 2027. Però no m’emporto una victòria. M’emporto una missió. La de tornar a guanyar Lleida per la seva gent, per Catalunya i per tots els somnis que encara ens queden per fer realitat. Perquè Lleida ha de tornar a creure en ella mateixa. I nosaltres també.