I els joves, què?

Hi ha una generació que ha crescut escoltant que el futur és seu, però que massa sovint té la sensació que el futur se li escapa. Que estudia, treballa, s’implica i es forma, però que no sap ben bé si tot això servirà per poder-se quedar aquí, a Lleida. És la generació del “mentrestant”: mentrestant no trobo pis, mentrestant treballo de qualsevol cosa, mentrestant espero que algú pensi en nosaltres.

Lleida és una ciutat amb talent. No és cap tòpic: cada any surten de la Universitat de Lleida centenars de joves preparats, compromesos, amb idees noves i ganes de fer coses. Als barris hi ha associacions, clubs esportius, projectes culturals i iniciatives socials que respiren joventut. Però, malgrat això, la pregunta continua flotant a l’aire: ¿és Lleida una ciutat d’oportunitats per als joves?

La resposta no és senzilla. D’oportunitats n’hi ha, sí –sobretot per a qui les busca o les crea–, però massa sovint semblen aparèixer mal repartides o desconnectades del que realment necessitem els joves. Hi ha programes, subvencions i iniciatives ben intencionades, però la realitat és que molts continuen marxant, no pas perquè no estimin la ciutat, sinó perquè no hi troben el seu espai.

L’habitatge s’ha convertit en un mur. No només per als joves amb sous baixos o contractes temporals, sinó fins i tot per a aquells que treballen i volen emancipar-se. I si no pots viure sol, tampoc pots construir un projecte de vida. A això s’hi suma una oferta d’oci limitada, sovint massa orientada a la infància o al turisme, i una vida cultural que depèn del voluntarisme de col·lectius que treballen sense gaire suport.

Tot plegat genera una paradoxa: Lleida vol retenir talent, però el talent marxa perquè no se’l fa sentir part del projecte col·lectiu. Parlem molt de revitalitzar la ciutat, però poques vegades es pregunta als joves com voldrien que fos. Les decisions sobre ells –sobre nosaltres– es prenen des de despatxos on la joventut és sovint una paraula més que una veu.

Tanmateix, no tot és negatiu. Lleida té una escala humana que moltes ciutats envejarien. Té espais per reinventar, una universitat arrelada i una qualitat de vida que pot ser un valor afegit si se sap acompanyar de polítiques valentes. Cal creure en la ciutat, però també cal que la ciutat cregui en els seus joves.

Potser el repte és passar del “per als joves” a l’“amb els joves”. Fer que la participació no sigui una formalitat, sinó una oportunitat real de construir. Apostar per projectes que permetin quedar-se sense haver de renunciar a créixer. Fer possible que Lleida sigui un lloc on el futur no s’esperi, sinó que es construeixi.

Perquè la joventut no és un període d’edat, sinó una actitud. I si Lleida vol ser una ciutat viva, ha d’escoltar aquells que encara tenen la capacitat de somiar-la diferent.

A vegades, entre tanta burocràcia, plans i promeses, oblidem una pregunta essencial, la que dona títol a aquest article. Quan es parla de ciutat, d’estratègies i de progrés, sempre hi ha qui opina, qui decideix, qui planifica. Però, enmig de tot això, els joves continuem demanant, amb una barreja d’ironia i esperança:

¿I els joves, què?