Reparació, justícia i homenatge

L’11 de desembre de 2025, la Diputació de Lleida celebrarà un Ple Extraordinari ben diferent de qualsevol altre. No hi vindrem a debatre pressupostos ni a votar projectes. Vindrem, senzillament —i tanmateix, profundament— a fer justícia. A reparar, amb la força de la paraula i la solemnitat institucional, una part del dolor que la història va infligir a centenars de servidors públics injustament depurats i represaliats pel règim franquista. En aquella sala, entre els seients habituals de diputats i diputades, hi tindran lloc destacat els familiars d’aquells treballadors i treballadores que, per fidelitat als seus ideals o per la seva simple adhesió a la legalitat, van ser apartats de la seva feina, humiliats i condemnats a l’oblit. Després d’una Guerra Civil com l’espanyola, amb la barbàrie portada a l’extrem, la postguerra va ser cruel. Catalunya va viure anys de mort, exili, fam i repressió. Entre les formes més subtils —i alhora més devastadores— d’aquella repressió hi hagué les depuracions polítiques. Fitxar, resumir i ordenar aquelles crueltats és una tasca que encara avui ens commou. Però és, sobretot, un deure democràtic: donar nom i veu a qui els fou arrabassada per la força.

Les nostres terres, de caràcter agrari, patiren amb més intensitat aquella persecució. Mentre alguns podien fugir, molts altres quedaren atrapats en un país que havia convertit la dissidència en delicte i la por en norma. A la Diputació de Lleida, les xifres parlen per si mateixes: 537 persones —entre expedientades i expulsades— foren víctimes d’un procés d’anul·lació política i professional que va marcar famílies senceres. Darrere de cada expedient hi havia un rostre, una família, una casa que es quedava sense sou, una vida que s’esberlava en el més cru silenci.

Avui, més de vuit dècades després, tenim l’obligació, com a institució i com a societat, de mirar de cara aquella injustícia. No es tracta de reobrir ferides, sinó de reconèixer-les, de reparar com a mínim el silenci. El final de la guerra va representar per a Catalunya un trencament històric; i la dictadura que en seguí, una guerra psicològica contra la nostra identitat col·lectiva. Aquelles depuracions, més que una sanció administrativa, foren una eina d’humiliació i control ideològic. I encara ens interpel·len: perquè la democràcia només és plena quan és capaç de mirar enrere i fer memòria amb coratge. Aquest Ple Extraordinari és, per tant, un acte de reparació moral. Un gest de respecte envers les persones que van patir la repressió, però també un missatge a les generacions futures: la llibertat i la dignitat no s’hereten, es defensen.

Vull expressar el meu més sincer agraïment al Servei d’Arxius, Estudis i Informació de la Diputació de Lleida, encapçalat per la Teresa Ibars i sota el lideratge de la vicepresidenta Sandra Castro, per la seva feina rigorosa i compromesa. Sense la seva recerca, moltes d’aquestes històries haurien restat amagades en el silenci dels arxius. Gràcies també als familiars que s’han prestat a compartir les experiències, els records i les vivències dels seus avantpassats: el vostre testimoni és la llum que ens guia en aquest deure col·lectiu. La Diputació de Lleida es compromet a continuar treballant per la reparació de la memòria democràtica, per restituir la dignitat de totes les persones represaliades i per mantenir viu el record d’aquells que, amb el seu exemple, ens recorden que la justícia i la llibertat mai no són conquestes definitives, sinó camins que cal recórrer cada dia.