Biogàs no és, serà prevaricació?

El prefix bio s’ha corromput fins al punt d’utilitzar-lo vinculat al que és oposat a bio.

Des de la Plataforma Horta Lleida – Pobles Vius qüestionem la decisió de la Generalitat de Catalunya de promoure la construcció de 72 macroplantes de tractament de residus per generar “biogàs” en els propers 5 anys dins el context de la transició energètica “verda”. És només un error?

Aquestes factories generaran gas però no bio. Considerem que incompleixen els objectius del Pacte Verd Europeu, base del seu finançament.

No serà bio, perquè aquestes factories requereixen residus generats a partir del consum de grans quantitats de combustibles fòssils. La seva construcció es fonamenta en el tractament de purins procedents de la ramaderia intensiva que consumeix aquests combustibles, i d’altres residus animals i urbans que cal traslladar, incrementant la petjada de carboni. Bio seria reduir o no generar residus, com determina l’art. 4 de la directiva UE sobre residus, i no “tractar-los”.

Perquè augmenten la toxicitat dels residus utilitzats. La generació del “biogàs” parteix d’una combinació de dejeccions ramaderes, cadàvers d’animals, residus vegetals, fangs de depuradores... que es converteixen en gas i digestat. El digestat és més perillós, tòxic i complex d’aplicar com adob a la terra que les dejeccions mateixes. La mateixa estratègia catalana del digestat diu que aquest “haurà de disposar d’un marc regulador i administratiu adequat”. Actualment no existeix. A més, el digestat queda privat de la part orgànica, perdent la seva capacitat fertilitzadora i requerint incorporar-li químics inorgànics per servir com a adob. I, també, per complir amb la nova llei europea de protecció del sòl, que requereix l’aplicació de major quantitat de matèria orgànica a la terra. Un sense sentit?

Perquè no es tracta del model europeu desenvolupat fins al moment, com molts responsables polítics i defensors de les macroplantes afirmen enganyosament. Al nord d’Europa petites infraestructures vinculades a les granges cremen directament el biogàs produït per generar localment calor o electricitat. Aquest model és bio i circular, el de les macroplantes, no.

Perquè estan projectades en terreny cultivable que necessitem per poder desenvolupar un ecosistema agroalimentari bio i sobirà, que no sigui basat en la sobreproducció i en el comerç globalitzat.

Dels arguments expressats, podem considerar que estem davant una decisió prevaricadora?

Catalunya no té un problema d’assumpció del nitrogen dels purins. Qui la té és la indústria ramadera sense terra que n’ha fet una gestió nefasta, i els municipis que han atorgat “incomprensiblement” permisos per construir macrogranges. No hi ha cap comarca que generi més quantitat de purins dels que la terra de què disposa pot assumir (dades pròpies de la Generalitat, Decret llei 153/2019 de gestió de la fertilització del sòl...).

I, com tot negoci, té els seus tripijocs. A algunes promotores, com el cas de la factoria projectada a la Sentiu de Sió, s’ha presentat falsa documentació sobre acords amb ramaders.

Per tot plegat, considerem que s’està apostant erròniament i amb els diners públics (42 milions ja atorgats) per una forma de generació d’energia contaminadora, i que necessita una producció ramadera industrial desmesurada i contaminadora per ser mantinguda. Ara, a més, posada en risc per la pesta africana. Potser les lleis i els dictàmens judicials permetran aquesta pràctica contrària al bio, com han fet ja amb la qualificació de l’energia nuclear, però les lleis de la natura mai avalaran l’error humà i dictaminaran que el biogàs a partir de macroplantes no és bio.

Convidem a respondre públicament en aquest mitjà, per un debat obert i públic. Abans de fer-ho, animaríem a llegir l’article enllaçat al codi QR, signat entre altres per Fernando Valladares, investigador del CSIC, autor de la ponència inaugural de l’Agrobiotech Innovation Forum a Lleida.