La meva Pepa Domingo

Alguns autoanomenats guardians de l’ortodòxia lleidatanista es posen nerviosos quan afirmo que un dels trets dels lleidatans actuals és el dèficit de generositat, però el cas de la Pepa Domingo pot servir d’exemple, quan han estat capaços de fer-li un homenatge a la Roca Village abans que a la seva pròpia Ciutat.

En aquest gran centre comercial ubicat prop de la Roca del Vallès, han programat aquest darrer trimestre del 2025 un projecte titulat Tribut a Lleida que ha volgut presentar el nostre territori als visitants unint moda, gastronomia i creativitat. I ho han fet visibilitzant noms com els de la visionària Pepa Domingo, el fotògraf Toni Prim, la il·lustradora Lara Costafreda, el cuiner Joel Castanyé o l’excel·lència d’Aitona Gourmet.

Concretant en el cas de Pepa Domingo, cal destacar que ha estat una dona rellevant en la història de la moda espanyola. Amb la seva botiga a Lleida (al carrer Vila de Foix i amb la col·laboració arquitectònica de Ramon Maria Puig) va permetre donar a conèixer dissenyadors com ara Sybilla, Ágatha Ruiz de la Prada, Toni Miró, Manuel Piña, Antonio Alvarado o Kima Guitart, convertint-se en una visionària de la moda d’avantguarda durant la dècada dels vuitanta. Per a alguns d’aquests dissenyadors de moda la boutique de Pepa Domingo fou el seu particular Central Saint Martins, la seva particular Rive Gauche.

Toni Prim afirma en relació amb Pepa Domingo que “és una dona que va estar entre la moda i la cultura i que va saber catalitzar un grup de gent jove de diferents disciplines, gent que tenia ganes de fer coses, però que volíem que el món sabés que a Lleida es creaven coses importants”. És aquest l’esperit lleidatà que m’interessa, i crec que és el que ens hauria d’interessar, el de l’excel·lència, l’ambició i la constància, el d’una Lleida que vol projectar-se al món.

Des de la seva botiga, la mítica Domingo’s, oberta el 1983, fou pionera a vendre els dissenys dels artistes de l’agulla abans esmentats, que eren els talents emergents de l’època. Va començar venent, i a fe de Déu que en sabia de vendre!, objectes de disseny, però aviat es va interessar per la moda. Segons ella mateixa, “en aquell moment em semblaven els millors dissenyadors, perquè si una persona treballa bé, em sembla gran. No vaig haver de fer cap esforç extraordinari per entendre’m amb ells”.

Pepa Domingo, que continua vivint a Lleida i té ara 93 anys, encara és capaç d’entusiasmar-se quan parla d’aquella època i continua destacant per la seva humilitat, un tret que destaquem tots els qui l’hem conegut. Afirma que no se sent cap descobridora, sinó algú que va fer la feina amb estima i tan bé com va poder. Reconeix que fou molt feliç fent aquella feina, portant la modernitat en el fet de vestir a Lleida. Però la modernitat de veritat, amb un punt de gosadia, per a combatre alhora el conformisme regnant i les coses modernetes i banals d’un sol ús.

Fou en aquells temps d’una certa d’ebullició d’estrena de les llibertats i de fi de les formes de la dictadura, una glopada d’aire fresc. Totes les seves botigues (Lo Marraco, Domingo’s i Maria Columna) van ser laboratoris de creativitat, disseny i modernitat. Amb ella al mig, com a font d’art i inspiració. Al mig i valorant coses com un somriure, o l’enviament de pètals de flors dins d’un sobre, o que li posessin flors en una cadira...

Una de les seves filles, la Mamen, recorda que la botiga de tres pisos del carrer Vila de Foix era com una mena de club de la felicitat, d’on des de l’altell, on hi havia els emprovadors, se sentien riures i somriures. A la Pepa Domingo això de vendre li agradava des de petita, i fou a la botiga del seu pare, un petit magatzem de perfumeria, on va aprendre a tractar amb la gent, a detectar que és el què els agradava, i a vendre. Alguns encara diuen avui en dia que la veuen capaç de vendre gel a un esquimal...

Pepa Domingo amb la seva feina va donar a conèixer Lleida arreu, i va portar els dissenyadors emergents a Lleida. Ágatha Ruiz de la Prada la recorda “sempre elegant, sofisticada, però també generosa i humil. Casa seva era molt experimental, quina casa, quina família!”. I Modesto Lomba afegeix: “Era molt activa, a vegades costava trobar a Espanya botigues com la d’ella, era quelcom molt curiós, una botiga amb un concepte i forma de comprar que eren molt moderns”.

Freqüentava les passarel·les de Barcelona, Madrid i París, on va conèixer Sonia Rykiel, perquè deia que calia estar al corrent d’allò que passava, i a Lleida organitzava desfilades de moda a la seva botiga, unes desfilades que a vegades sortien al carrer per a sorpresa dels vianants. Tot plegat conformava un ambient molt bonic carregat de creativitat.

Pepa Domingo és marca Lleida, perquè sap unir, va saber unir, excel·lència, ambició i constància. I amb un somriure. Que n’aprenguin!