Quan la sensibilitat millora les decisions

Plorar amb facilitat sol veure’s com una esquerda a l’armadura. A mi em van ensenyar que el líder aguanta, serra les dents i segueix. Que les llàgrimes es guarden per al lavabo o per a la nit. Durant anys vaig jugar a aquest paper, fins que vaig entendre una cosa incòmoda i alliberador alhora: emocionar-me, i que se’m noti, no em feia més feble, em tornava més lúcid.

La primera vegada que vaig plorar davant altres persones va ser en una reunió petita. Un projecte en què havia posat l’ànima havia caigut per una decisió externa. Jo estava explicant l’impacte quan, sense demanar permís, la veu se’m va trencar. No va ser un drama. Va ser com quan un núvol s’obre i deixa caure pluja fina: ningú va sortir corrents, ningú es va espantar.

Al contrari, el silenci es va tornar atent. Després d’això, la conversa va canviar. Vam passar de buscar culpables a buscar sortides. Vaig entendre que les llàgrimes no havien segrestat la raó; l’havien aclarit.

Plorar fàcilment no és perdre el control, és tenir un control més fi. És com conduir amb sensors: notes abans quan el terreny canvia. L’emoció és informació. Si alguna cosa em commou, m’està dient que importa. I un lideratge intel·ligent comença per aquí: per saber què importa de veritat.

He vist decisions fredes, “eficients”, que deixen cicatrius llargues. També he vist decisions preses amb el pols humà, aquest que tremola una mica, que, encara que imperfectes, construeixen confiança.

M’emociono quan algú de l’equip creix, quan una idea petita pren, quan una persona s’atreveix a parlar. No perquè sigui tou, sinó perquè hi soc present. L’empatia no és un sofà tou; és una llanterna. Il·lumina zones que el càlcul no assoleix.

Quan escolto una història i se’m neguen els ulls, entenc millor el context, la por, l’esperança. I, amb això, lidero millor.

Hi ha una metàfora que m’acompanya: el cor com a múscul. Si mai no s’estira, s’escurça. Si s’estira amb compte, s’enforteix. Plorar és estirar. No tota estirada fa mal; alguns alleugen. Després de plorar, penso amb més claredat. És com netejar un parabrisa: la pluja molesta, sí, però veure nítid val la pena.

A la pràctica, això es nota en coses simples. Quan dono feedback, no amago que alguna cosa m’importa. Dic “això em fa mal perquè crec en tu”.

Quan hi ha un conflicte, permeto el silenci i l’emoció abans de córrer a la solució. Quan celebro, no m’avergonyeix l’alegria. Aquest permís s’encomana.

La gent se sent segura per dir la veritat, i la veritat estalvia temps.

Esclar que hi ha límits. No es tracta d’abocar-ho tot ni de convertir cada reunió en teràpia. La intel·ligència està en l’equilibri: emoció al servei del propòsit. Com el foc en una cuina: si el controles, cuina; si l’ignores, crema. Plorar fàcil no és viure en flames, és saber regular la temperatura.

He après que molts confonen duresa amb fortalesa. Per a mi, la fortalesa és sostenir l’humà sense trencar-lo. Un líder que s’emociona demostra coratge: el coratge de no amagar-se, de mirar de cara el que sent i utilitzar-ho per decidir millor.

Al final, liderar no és manar; és acompanyar. I ningú acompanya bé amb els ulls secs i el cor tancat.

Si alguna vegada t’emociones i dubtes, recorda això: les llàgrimes no et treuen autoritat. Et donen profunditat. I la profunditat, en temps sorollosos, és una forma molt rara i molt necessària d’intel·ligència.