Defensors de la nostra terra

Cada 26 de gener, el nostre poble porta a l’esquena un pes de memòria que no podem ignorar. Hi ha dates que no són només una efemèride, són un mirall. I la Diada del Soldat Català ho és perquè condensa, en un mateix dia, tres moments que expliquen molt bé què som, d’on venim i què ens toca defensar.

Reivindicar aquesta diada no és una nostàlgia militarista ni una celebració buida. És un acte de memòria democràtica i de dignitat nacional. És recordar que, quan un poble s’organitza per existir, sempre hi ha qui vol fer-lo callar. I és afirmar, amb fermesa, que no ens resignem.

El 26 de gener del 1979, la policia espanyola deixava ferit de mort en Martí Marcó, militant de les JERC, als carrers de Barcelona. Tenia només 20 anys. Era un jove compromès, organitzat i convençut que la llibertat del seu país no era un eslògan, sinó una responsabilitat.

Reivindicar Martí Marcó és reivindicar la idea que la joventut no ha vingut al món a demanar permís, sinó a obrir camí. I també és assenyalar una veritat incòmoda. L’Estat espanyol, quan se sent qüestionat, sovint respon amb porra, persecució i impunitat. Recordar-ho no és “remoure el passat”; és entendre el present.

Però la Diada del Soldat Català no comença el 1979. Si viatgem més enrere, el 26 de gener del 1641 té lloc la batalla de Montjuïc, en el marc de la Guerra dels Segadors, quan les tropes catalanes van derrotar les forces de Felip IV.

Aquest episodi ens recorda que el dret a decidir el nostre futur no ens ha estat regalat mai. Ha estat disputat, defensat i sostingut per generacions que van entendre que la llibertat d’un poble no és una concessió, és una conquesta. I és especialment important recordar-ho avui, quan ens volen fer creure que resignar-se és madurar i que lluitar és radical.

El 26 de gener del 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona, i amb elles arribaven l’ocupació, la repressió i la dictadura. Començava una etapa fosca d’il·legalitzacions, presons, exilis, afusellaments i silenci obligat que encara avui pesa a la nostra memòria col·lectiva.

Reivindicar aquesta diada és també dir clarament que el feixisme no és un capítol tancat, perquè les seves conseqüències encara condicionen institucions, relats i impunitats. I que la lluita per la llibertat nacional i social a Catalunya sempre ha anat lligada a l’antifeixisme i a la defensa dels drets.

Des de Jovent Republicà de Lleida, reivindiquem la Diada del Soldat Català perquè creiem que la memòria no és un exercici del passat, sinó una eina del present. Recordar d’on venim ens ajuda a entendre què ens ha passat com a poble i ens protegeix de la desmemòria interessada i dels relats que pretenen blanquejar la repressió o convertir-la en una anècdota. La memòria, quan és viva, es transforma en consciència política.

També la reivindiquem perquè és una manera d’honorar la gent jove que, abans que nosaltres, va decidir organitzar-se i plantar cara. Martí Marcó simbolitza una generació que no va abaixar el cap i que va assumir, amb totes les conseqüències, el compromís amb la llibertat. Recordar-lo no és només un homenatge, és deixar-nos interpel·lar pel seu exemple, per la seva determinació i per la dignitat d’una joventut que no va acceptar la resignació.

Aquesta diada, a més, ens recorda que la lluita nacional i la social són inseparables. La llibertat del país no té sentit si no va lligada a la dignitat de la seva gent, els drets, justícia, llengua, vida digna i futur. Reivindicar-la és afirmar que el nostre projecte és emancipador en tots els sentits, i que volem un país lliure perquè el volem millor per a tothom.

Reivindiquem la Diada del Soldat Català, igualment, perquè la repressió no és una història llunyana. Canvien els temps i canvien les formes, però el reflex autoritari apareix sempre que un poble avança i s’organitza. Tenir present aquesta realitat ens fa més conscients, més preparats i més determinats a no normalitzar mai la vulneració de drets ni la persecució política.

Reivindicar el Soldat Català és, en el fons, reivindicar el poble que no s’agenolla. El poble que es defensa amb organització, amb cultura, amb memòria, amb lluita política, amb esperança.

Per tots aquells companys caiguts, no ens rendim. Els ho devem tot.

Visca tots els soldats catalans. Visca la terra. Fins a la victòria.