Quan la participació és només un tràmit

A Lleida es parla molt de participació ciutadana. Apareix als discursos institucionals, als plans estratègics i a gairebé qualsevol presentació de projecte públic. Participar s’ha convertit en una paraula amable, que sona bé i transmet modernitat democràtica. Però massa sovint aquesta participació no passa de ser un tràmit: una escenografia que serveix per legitimar decisions que ja s’han pres.

La ciutadania és convocada quan el projecte ja està definit. Se la informa, però no se l’escolta. Se li demana opinió, però sense marge real d’incidència. I, sobretot, se li explica el projecte quan ja és pràcticament irreversible. Això no és participar: és validar a posteriori.

Molts veïns i entitats de Lleida ho han viscut. Reunions que arriben tard, processos mal explicats, documentació difícil d’entendre i terminis que impedeixen una reflexió serena. Tot plegat genera frustració i desconfiança, no perquè la gent no vulgui implicar-se, sinó perquè sent que la seva veu no té conseqüències.

Un exemple clar és el procés del Hub Cívic de Balàfia. El nom ja és una primera barrera. “hub cívic” és un terme abstracte que no forma part del llenguatge quotidià del barri. Però darrere d’aquest concepte hi ha una realitat molt concreta: la implantació d’un alberg a l’antiga escola.

I això no és menor. Parlar d’un “hub” no és el mateix que parlar d’un alberg amb un nombre determinat de places, uns usos concrets i un impacte directe sobre el dia a dia del barri. Durant bona part del procés, aquesta informació s’ha diluït sota una terminologia amable que ha dificultat que molts veïns entenguessin realment què s’estava proposant.

Quan se’ls ha convocat, molts ja han tingut la sensació que el projecte estava decidit: la localització, l’ús principal i fins i tot el calendari ja estaven marcats. El marge per opinar semblava limitar-se a qüestions secundàries, però no al nucli del projecte. Això és el que desvirtua la participació. Quan la gent només és cridada quan les grans decisions ja estan preses, el procés esdevé una formalitat per poder dir que “s’ha consultat el veïnat”.

La participació no pot ser una casella a marcar. Ha de servir per millorar projectes, detectar errors i adaptar-los al territori. Quan no és així, apareixen conflictes, rebuig i una desconnexió creixent entre institucions i ciutadania.

Participar no és només fer reunions. És escoltar de veritat, explicar bé les coses i estar disposat a canviar plantejaments. Quan la participació és real, els projectes guanyen legitimitat. Quan és fingida, el que es perd és la confiança.

Aquesta confiança és especialment fràgil als barris, on les decisions públiques tenen efectes molt tangibles sobre la convivència, l’ús de l’espai i els serveis. Si els veïns perceben que només se’ls consulta quan tot està decidit, el missatge implícit és clar: la seva opinió no compta. I una ciutat que no escolta els seus barris acaba governant d’esquena a la seva pròpia realitat.

Lleida no necessita processos participatius de cara a la galeria. Necessita menys presses, més escolta i entendre la participació com una eina democràtica real, no com un simple tràmit.