Contra les polítiques d’aparador

L’any 2000 Mario Casteràs Aznar va assassinar un altre intern amb una barra de ferro del gimnàs. Aquell crim va deixar al descobert una realitat que la Generalitat s’entestava a negar: a Catalunya també hi havia interns extremadament perillosos.

Fins aleshores, l’article 93 del primer grau –el règim més estricte previst per la llei– no s’aplicava, no per criteris tècnics, sinó per una política d’aparador tan cínica com irresponsable. Per mantenir la ficció d’un model penitenciari “modèlic”, els presos més perillosos s’enviaven fora, a la resta de l’Estat, com si el problema deixés d’existir només pel fet de no veure’l.

Després d’aquell assassinat, l’equip de tractament del DERT va proposar l’única mesura coherent i legal: l’aplicació del primer grau, article 93. La Direcció General ho va denegar, no per manca de fonament tècnic, sinó per por de trencar el relat polític. Davant d’aquesta negativa incomprensible, i sabent que una persona que havia comès un assassinat no podia conviure amb la resta d’interns sense posar vides en risc, els professionals van assumir la responsabilitat que l’Administració defugia. Van esquivar aquest “veto” establint un nou règim de vida dins dels DERT, anomenat “règim de contenció”, assumint així una responsabilitat en matèria de seguretat que el centre directiu no volia assumir. La resposta de l’Administració no va ser rectificar, sinó amenaçar amb expedients, pressions i intimidacions contra uns treballadors que havien fet la seva feina, mentre els despatxos miraven cap a una altra banda. Tot i això, l’equip es va mantenir ferm.

Posteriorment, es van convocar tots els equips de DERT de Catalunya, no per escoltar-los, sinó per evitar que tornessin a aparèixer professionals que gosessin desobeir una consigna política en favor del criteri tècnic. Malgrat tot, l’equip del DERT de Lleida va assistir a aquelles reunions i va aconseguir convèncer i imposar l’evidència: l’article 93 s’havia d’aplicar també a Catalunya.

Va ser la fermesa dels treballadors –i no la lucidesa de la Direcció General– la que va forçar el canvi de criteri. Un canvi que va evidenciar fins a quin punt les directrius estaven segrestades per polítiques d’aparador, substituint la seguretat, els criteris tècnics i el sentit comú per càlculs polítics. Exactament el mateix que està tornant a passar avui amb la política d’obertalitat, on es pretenen imposar criteris polítics i ideològics per sobre dels criteris tècnics, amb l’únic objectiu que les estadístiques quadrin amb el “relat” que l’Administració vol imposar. Aquell mateix intern ara en llibertat s’ha entregat a la policia després d’haver assassinat una companya de pis. Els fets són tossuts i desmenteixen qualsevol relat. Quan el criteri tècnic es desautoritza, quan la seguretat se subordina a la propaganda i a les estadístiques, les conseqüències no desapareixen: tornen, més tard o més d’hora. I ho fan en forma de tragèdia.