El problema no és l’alberg (II)
Membres de l’Equip d’Àgora de Treball Social de Lleida
Àgora de Treball Social de Lleida som un col·lectiu de professionals compromeses amb els drets socials des d’una mirada crítica, antiracista i interseccional. Fa uns dies vam publicar l’article El problema no és “l’alberg”, arran del debat sobre el Hub de Balàfia, en què assenyalàvem que polititzar l’accés a necessitats bàsiques erosiona la seguretat i la dignitat de les persones. I la pregunta és senzilla: els drets socials s’han de garantir o s’han de discutir?
Els serveis socials són un pilar de l’estat del benestar. Qüestionar-los de manera hostil no és rebutjar un equipament, sinó posar en dubte drets fonamentals. Són serveis regulats per llei, de caràcter universal, i una competència pròpia dels ajuntaments, amb l’obligació de donar resposta a situacions diverses.
Avui reprenem aquell fil perquè la història insisteix a repetir-se. L’anunci del Hub a l’antic convent de les Josefines, al barri de l’Escorxador –un espai que, val a dir, durant anys ja havia acollit usos residencials per a persones en situació de vulnerabilitat sense generar cap conflicte veïnal– ha tornat a activar un malestar conegut, que emergeix sempre que la vulnerabilitat deixa de ser una idea abstracta i pren cos, lloc i veïnat.
Balàfia ahir, l’Escorxador avui: un patró massa similar per no preguntar-nos si el problema és, realment, “l’alberg”. Quan es rebutja un projecte que vol dignificar un espai degradat i reforçar la convivència, però el debat es redueix a qüestionar els serveis socials, cal preguntar-se si es vol construir o vetar. El conflicte reapareix amb un relat recurrent: veïns i veïnes que se senten exclosos d’un procés viscut com a imposat, sense espais de participació comunitària.
Potser val la pena preguntar-nos què és exactament el que volem decidir quan demanem participació. Si l’objectiu és millorar el projecte al barri, o si en realitat estem traçant línies vermelles que exclouen usos i persones abans fins i tot de dialogar, sovint condicionats per estigmes, pors injustificades o càlculs polítics que alimenten el conflicte.
Perquè quan la participació serveix per decidir qui pot viure a prop nostre i qui no, acaba traçant fronteres. I els drets que només volem lluny de casa no són drets: són privilegis.
La participació és imprescindible, sí, però ho és en totes aquelles decisions col·lectives que han de millorar la qualitat de vida de tothom: quin model de comerç, educació o de turisme volem, per exemple. El que no pot estar en discussió és si els drets socials són negociables; el debat legítim s’ha de situar, si de cas, en el model de governança i en com es garanteix una participació ciutadana real.
Avui el focus és el mal anomenat “alberg”, però demà pot ser qualsevol altre servei per a les persones. Quan el rebuig es legitima, no hi ha cap garantia que l’hostilitat no acabi dirigint-se contra altres col·lectius, fins i tot aquells que avui considerem intocables. I cap de nosaltres és immune a necessitar, algun dia, allò que avui es rebutja.