I ara una altra guerra més?

Ara la guerra a Pèrsia, és a dir, a l’Iran i el seu entorn geogràfic. Hi ha múltiples explicacions d’aquesta guerra. Que si la possible obtenció d’armes nuclears per part del règim dels aiatol·làs. Que si Israel la imposa. Que si atacant l’Iran s’ataca la Xina, ja que aquesta depèn de l’energia que li proveeix aquell. Que si és un moviment estratègic de mitjà i llarg termini per trencar un ordre mundial que permet el creixement de la Xina. Que si moltes altres diverses explicacions. Segurament que a través de totes aquestes raons s’explica el perquè d’aquesta nova guerra que promet ser molt crua i més llarga del que diuen i volen. A més, a tothom ens afectarà encara que la guerra sigui continguda a la zona i no s’estengui a altres punts del planeta, cosa que pot passar. Necessitem explicar-nos les coses. Encara més coses tan grans com aquesta guerra. El problema és quan les explicacions acaben sent justificacions. Les explicacions són necessàries per entendre, però no haurien de servir per justificar. Explicar és una activitat de l’ordre intel·lectual. Justificar n’és una de l’ordre moral. L’ordre intel·lectual és del pla del Ser i l’ordre moral ho és del pla del que hauria de ser. Els humans necessitem els dos plans: el del Ser, i per tant de la comprensió, i el de l’Haver de Ser, és a dir, el pla de l’esperança de com haurien de ser les coses encara que ara no ho siguin. La realitat funciona independentment de la nostra voluntat però això no treu que nosaltres imposem les condicions que l’organitzen. I la realitat és que volem i necessitem entendre-la, i volem i necessitem creure que podem anticipar-nos al que s’ha d’esdevenir. Ara bé, aquesta voluntat i necessitat de comprensió ve condicionada per unes pautes que determina la nostra posició en el món. Ens cal trobar causes i raons. El que passa és que aquestes causes i raons no estan deslligades de la nostra visió de les coses. És a dir, en el cas concret d’una guerra, ens porten a posicionar-nos a favor d’un i contra l’altre. La neutralitat formal es pot mantenir en un inici, i encara, però a mesura que s’embolica més i més la situació hem d’acabar prenent partit. Aquesta és una de les conseqüències de la guerra. El partit que prenem condiciona, des del primer moment, les raons i causes que acceptem com a vàlides per a explicar. El que passa, però, és que llavors l’explicació es converteix en justificació. La línia que separa l’explicació de la justificació és tan subtil que quasi no existeix. Si pareu l’orella en mode d’escolta activa a les inevitables converses sobre com està el món avui notareu, també, en quin costat se situa cadascú.

Tanmateix, això no treu que malgrat que la línia que separa l’explicació de la justificació sigui molt subtil aquella no existeixi. A més, hem d’esmerçar-nos a trobar-la. Ens cal per ser més curosos en la comprensió del que passa, però sobretot per alliberar l’espai de la crítica i de l’Haver de Ser de la justificació. Quan es pren partit molt declaradament costa més adonar-se que les coses haurien de ser d’una altra manera i que res del que passa està determinat a passar. Ara per ara el món està fet d’una manera tal que hi ha amos de vides i hisendes i poden fer de nosaltres una mica, o bastant, el que volen. Però això no ens hauria de treure la capacitat crítica que es basa a comparar com són les coses amb com haurien de ser i no ho són. No hi hauria d’haver persones que són mestresses de vides i hisendes de cap altra persona. Ningú li hauria de poder prendre la vida, i els seus béns a ningú altre, i les guerres ho fan. Malgrat el realisme de com és el món, que ens aporten les moltes explicacions, no hem de perdre el dret i l’esperança que ens aporta la crítica. Ara una guerra més amb els dirigents que hi ha espanta molt tot i les raons que hi puguin haver.