La ràbia de viure

A Manchester frente al mar no es concedeix ni una escletxa a la felicitat que sempre entra amb calçador en el drama per apaivagar-lo, ressorgeix de les cendres, hi ha dissort en el protagonista, ferides que no es curen mai, un sentiment de culpa que atrapa des de les vísceres perquè l’adversitat, la tragèdia, acompanyen aquest personatge en cada pas que fa, el converteixen en un ésser violent, incapaç de socialitzar amb ningú, amargat com un ésser maleït la penitència del qual és la ràbia de viure. En un poble costaner de

Massachusetts

, en el més fred del fred hivern –curiosament Casey Affleck és de

– torna un Lee Chandler exiliat com a conserge en edificis anònims de Boston a causa de la mort del seu germà. I en aquest retorn, en què reviurà un passat fragmentat, s’explica sense necessitat d’ornaments el sentiment de pèrdua que desconcerta, el dolor que s’endevina amb només mirar-lo als ulls. Fer-se càrrec d’un nebot adolescent, quan un no se suporta ni a si mateix, emmotllar les coses en un devastat entorn familiar on el record pesa i agita el temps en un paisatge emocional que no requereix ambigüitats, resulta tan gèlid com la terra que es trepitja. Kenneth Lonergan ha aconseguit una pel·lícula d’una profunditat extrema, seriosa, inflexible per tot allò que ja no es pot canviar, cosa que Casey Affleck absorbeix, que transmet amb els seus silencis, amb pesarosa mirada, i que segurament l’ha de portar fins a l’Oscar. Manchester frente al mar no ofereix esperances, se situa en el relat sincer sobre una vida dissortada. Per això resulta tan aclaparadorament trista, tan commovedora, tan honestament humana.