La vida hostil
El fet de nàixer en un lloc o en un altre és aleatori, casual, però moltes vegades assenyala l’esdevenir dels dies, deixa petjada en la vida el fet de deixar-se portar per l’entorn o sortir de les marques del destí. Uns naixen en bressol d’or, d’altres en humils racons, oblidats per endavant per la sort. Sujo s’interna d’una manera contemplativa, reflexiva, per paratges d’un Mèxic desolat, violent, on la vida val ben poc. Ho fa a través dels ulls d’un nen –després adolescent– a qui li maten el pare, un pare que tampoc era blat net.
El protagonista serà cuidat per la seua tia en una zona rural que l’empara de revenges i d’aquest teixit hostil marcat per la droga que amenaça d’engolir aquests joves sense futur més enllà del simple delicte.
El cine contemporani mexicà té una força descriptiva enorme. Entre els realitzadors i realitzadores d’aquest país, a part dels totèmics Del Toro, Cuarón i González Iñárritu, es troba el talent de Tatiana Huezo, Lila Avilés, Amat Escalante, Carlos Reygadas o Fernanda Valadez i Astrid Rondero, directores de Sujo, que aconsegueixen fer parlar el silenci. A més, dominen el ritme narratiu de la història envoltant de realitat aquests éssers invisibles que habiten entre el caos i la fúria. No debades, les cineastes dediquen aquesta pel·lícula “als orfes d’un país en flames”, que no és cap altre que el seu propi.
Allò més sòrdid està present sobretot a la primera part del relat, en l’aridesa del medi, en aquesta patent sobreprotecció de la seua reduïda família.
Existeix una atmosfera de por cap aquest “cartell” que utilitza els joves i els destrueix, però lluny d’abocar-se en un continuat missatge de duresa s’obre un missatge de fugida cap endavant quan Sujo decideix marxar del poble dominat pels narcos i buscar una vida normal, una de diferent.
Treballarà dur a Mèxic DF. La seua curiositat per aprendre el portarà a establir amistat amb una professora –magnífica l’argentina Sandra Lorenzano– que l’ajudarà a creure en si mateix, en les seues possibilitats, malgrat que el pes del passat sempre amenaça de tornar.
Fernanda Valadez i Astrid Rondero han construït una pel·lícula amb desig humanista, però allunyada de trampes morals, de fàcils recursos, per donar-li la volta a una veritat inqüestionable, com de difícil resulta sortir d’una mort anunciada i, ja no llaurar-se un futur, sinó pertànyer a un present en què la violència no sigui tan rotunda.
Sujo no és un títol optimista, però deixa un camí obert cap a l’esperança, al desig de foragitar la marginalitat. Una cosa que sembla clavada en la poderosa mirada del jove Sujo des que va nàixer.
